L'Orient és a l'altre costat

Fa uns cinc-cents anys, Cristòfol Colom va sortir del port de Palos, primer en direcció les illes Canàries i després vers l’oest amb la voluntat d’arribar a l’Orient, a les Índies, donant la volta a la Terra. Al cap de tres mesos va arribar a les seves particulars Índies, a la terra que ara coneixem com el continent americà.

L’1 d’octubre de l’any 1975, el general Francisco Franco va concentrar quasi un milió de persones (segons TVE) a la plaça d’Orient, per recolzar el govern espanyol enfront de la “conspiración masónico-izquierdista de la clase política, en contubernio con la subversión terrorista-comunista en lo social”, que s’immiscia en els assumptes d’Espanya. Allí també hi havia la seva senyora, Carmen Polo, Joan Carles i Sofia, i la plana major del “gobierno de la nación”.

La gent –es por veure als vídeos que es conserven– cantava Que viva España, una avioneta volava amb una pancarta a la cua: Por España, adelante. I a d’altres pancartes es podia llegir: España y nada mas o Fuerza Nueva al servicio de España, per citar-ne tan sols algunes.

Diumenge que ve (a l’hora d’escriure aquesta Tribuna) o passat (quan surti publicada), a la plaça Colón la dreta espanyola, els tres partits més representatius, així com algunes figures socialistes que no traguen l’actual president d’Espanya, hauran protagonitzat una multitudinària manifestació que no té cap més objectiu que salvaguardar la unitat d’Espanya, enfront dels terribles separatistes catalans, dels quals els dirigents aviat seran jutjats i, possiblement, condemnats. Manifestació també en contra de la figura d’un relator que ve a ser com Terminator o un dimoni amb cua, segons des de quina època es miri.

Les manifestacions estan molt bé; sobretot si són pacífiques, perquè no fan mal a ningú i mostren el parer de la gent que hi va (que els ho preguntin als independentistes catalans, que són experts a fer-ho de forma civilitzada). També serveixen per mesurar una mica el pols d’un país, que després a l’hora de la veritat ho decidirà a les urnes. Les mateixes que neguen als independentistes i que reclamen els manifestants de diumenge. Semblen les mateixes, però no ho són. Es veu que sols es poden fer consultes si ho permet l’autoritat. I no deixa de ser curiós que el lema empleat per la via catalana el 2014, Omplim els car­rers per omplir les urnes, se l’apropiï Pablo Casado per a la manifestació actual.

En qualsevol cas, si escric la Tribuna amb el títol d’Orient és a l’altre costat és perquè a títol personal, la mani de diumenge passat em fa pensar en aquella de l’1 d’octubre del 1975, l’última aparició pública del dictador, un mes i vint dies abans de la seva mort.

La primera va ser a la plaça d’Orient; la d’aquest cap de setmana, a la plaça Colón. I per aquelles associacions d’idees absurdes que de vegades em venen al cap, he pensat que de vegades buscant una cosa arribes a un altre lloc. Podríem seguir amb l’associació d’idees, però millor ho deixo aquí. I que la gent pensi el que vulgui.

El bon Pedro Sánchez, que personalment em cau molt millor que la majoria dels seus adversaris, té probablement els dies comptats. Tant de bo m’equivoqui i estigui com a president d’Espanya uns quants anys. Sols imaginar-me el senyor Casado, Rivera o el de Vox se’m gela la sang i se m’arronsa la pell. Però ja se sap, cal repetir-ho: en democràcia les coses, sempre, sempre, s’arreglen votant. Sempre que et deixin votar, o que la Constitució ho permeti.

Ah!, i per acabar… ja sé que l’assumpte d’aquesta Tribuna no és nacional andorrà, me’n faig càrrec. De vegades m’agrada opinar sobre esdeveniments que transcorren fora de les nostres fronteres… mai he entès gaire bé l’obsessió que té la gent amb les fronteres.

La de cues que m’he empassat a la del riu Runer.