Dos anys de Donald Trump com a president dels EUA

El mes de gener passat es van complir dos anys –mig mandat– amb el republicà Donald Trump a la presidència dels Estats Units (EUA). Des del primer dia se’ns ha mostrat com un home mediocre, imprevisible, baladrer, egocèntric, un nacionalista radical (Amèrica first), demagog, retrògrad, xenòfob, en voler fer un mur amb Mèxic per impedir la immigració; marxar de Síria quan els islamistes encara hi són, i l’Iraq, entre d’altres llocs calents. Està abonant que la primera potència mundial es tanqui en si mateixa, es creï més enemics que amics i en lloc de governar es dedica, cada matí, a enviar tuits a partir del seu estat d’humor. Sort que el contrapès dels demòcrates al Congrés li ha parat els peus i li està posant pedres a la roda impedint-li, en alguns cassos, la política demagògica, com en el cas del mur faraònic amb Mèxic. Donald Trump, com sempre, s’hi va entossudir fins que finalment ha baixat del burro, temporalment.

Tot i això que acabem de dir, no és el pitjor. El pitjor és que estem assistint a una desfilada de trumpistes arreu del món que s’han passat al camp del populisme. La reflexió és ben simple: “Si Trump va guanyar les eleccions [deixant de banda l’encara no aclarida intervenció del sistema d’espionatge de Rússia per perjudicar la demòcrata Hilary Clinton] jo també puc fer el mateix al meu país.” Només ens faltava Steve Bannon, que després de deixar la Casa Blanca va declarar la intenció de crear a Europa una infraestructura per a un moviment populista global. Tot plegat dona ales als nous trumpistes, com el brasiler Bolsonaro, l’italià Salvini o l’hongarès Orbán, per aconseguir arribar al poder i aplicar una política nacionalista, tancada, ultraconservadora i xenòfoba: el trumpisme està de moda. I no perdem de vista Marine Le Pen a França i, fins i tot, Vox a Espanya, que pretén ressuscitar el franquisme.

En només dos anys de mandat Donald Trump, pel que fa a la política interior, ha batut el rècord de fer fora el secretari d’Estat i el de Defensa, el fiscal general, també el director de l’FBI, i així fins a 32 alts càrrecs. En política exterior ha mostrat el seu menyspreu per la col·laboració amb la UE. Ha retirat els EUA del pacte de París sobre el canvi climàtic (donant suport a l’explotació de carbó, un alt contaminant), ha declarat la guerra comercial a la Xina, aplicant una política aïllacionista. De moment l’economia li va a favor ja que ha crescut i ha baixat l’atur. I a favor seu té, també, la mediàtica entrevista amb el líder nord-coreà, el comunista Kim Jong-un (el Trump asiàtic).

Davant d’aquest panorama tan preocupant només ens faltava que en una televisió d’orientació cristiana dels EUA, segons he llegit recentment en un diari barceloní, Sarah H. Sanders, gerent de campanya i assessora política i secretària de premsa de la Casa Blanca, digués una barbaritat com que “Déu volia que Donald Trump fos president”. Mare de Déu! A qui se li acut posar Déu com a inspirador de l’elecció de semblant personatge? Els creients –una majoria– tenen un concepte que Déu deixa fer els humans i aquests, d’acord al seu criteri, elegeixen qui volen. I és evident que molts milions d’americans es van equivocar en deixar-se seduir pels cants de sirena, la verborrea, les afirmacions gratuïtes (fake news); i els sentiments xenòfobs i nacionalistes (Amèrica first) els van fer decidir, però molts –espero, també– ara s’estan penedint.

Ara que venen eleccions a la Unió Europea –diumenge 26 de maig– veurem fins on arriba la seva influència, la de Trump o la de Banner. Tant de bo tinguin un fracàs ben sonat. Europa (això espero) no són els EUA. Els europeistes hem de demostrar que, superada la crisi, no hem perdut el seny. I que no ens venem davant d’un xarlatà com Trump.

Hom desitja que els EUA, amb el president al davant, restableixin la col·laboració amb la UE (un aliat i no pas un enemic) i amb d’altres països, que s’involucrin en la lluita del canvi climàtic (que fins i tot els més ignorants veuen); que intervinguin allà on hi ha conflictes per avortar-los i que hi hagi governs elegits democràticament. Que lluitin contra la corrupció. Contra la fam, a favor de la salut, l’educació, la cultura. De feina no en falta. Tot això sense descuidar òbviament el país. Generositat enfront al tancament de fronteres; aliances enfront de divisions; concerts econòmics, culturals, envers d’abonar les diferències. Bones maneres diplomàtiques envers de provocacions. Llegir la premsa (la ràdio i la TV) de referència en lloc d’atacar-la. Menys tuits i més diàleg.

Hom troba a faltar que surtin personalitats de talla, que liderin els països més avançats i ens dotin d’una política basada en el respecte dels drets humans, la solidaritat, la cooperació.

Què podem esperar dels dos anys que li queden de mandat? Doncs que Trump mantingui un fort enfrontament amb els demòcrates, que controlen el Congrés. La lluita promet ser d’allò més interessant.

I acabem amb aquell refrany que deien els nostres avis quan no tenien resposta: “Que Déu hi faci més que nosaltres.”