'Two for the road'

La concessió de Saetde es va signar el 1967, el mateix any de l’estrena del film d’Stanley Donen Two for the road (Dos a la carretera). La data de la concessió és una de les poques veritats contingudes en l’escrit dels Srs. Alís Font i Rossell Dolcet (A&R d’ara endavant).

L’escrit dels Srs. A&R es pot considerar un experiment, com ho fou la pel·lícula en el seu temps, gràcies a l’exposició artísticament desmanegada del seu fil argumental, si és que es pot qualificar d’argument l’arrenglerament de falsedats, insults i mitges veritats que els dos companys de camí espargeixen a la Tribuna publicada dilluns 4 de febrer passat en aquest Diari. Tanmateix, el desordre de la seva exposició no justifica la reciprocitat en la forma i en el fons. Així que per il·lustrar els lectors començarem pel principi.

Saetde és una societat mercantil que es regeix, com totes les societats andorranes, per la Llei 20/2007, del 18 d’octubre, de societats anònimes i de responsabilitat limitada. Com diu l’exposició de motius, “Aquesta Llei planteja una adaptació normativa que, tot i prenent en consideració les línies mestres que provenen de la normativa societària de la Unió Europea, també té present el nostre context”. El nostre context –Srs. A&R!–, no el de la Veneçuela de Maduro. A l’article 1, la llei aclareix el concepte del que és una societat mercantil: “La societat constituïda d’acord amb aquesta Llei és un negoci jurídic pel qual una o més persones físiques o jurídiques realitzen aportacions a títol de capital per dur a terme una o diverses activitats econòmiques a fi d’obtenir-ne un guany.”

Fixeu-vos-hi bé, “negoci”, “obtenir un guany”, o sigui, buscar un lucre: el gran retret de la parella de tribuns no és res més que la finalitat de tota societat mercantil, segons la llei andorrana i les lleis mercantils del nostre entorn. I el té Saetde des de la seva constitució, perquè així ho van voler els que la crearen. Per cert, sense cap Viladomat i sí amb algun Alís.

Max Weber en el seu llibre L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme descriu amb precisió l’esperit dels predicadors puritans contra els interessos econòmics-privats. Tanmateix, els que coneixem ambdós personatges sabem que les seves objeccions no són com els puritans contra el “sistema”; el sistema ja els va bé quan es tracta de defensar els seus interessos privats i les seves activitats especulatives; el seu fort és una vella monomania, pròpia dels que no tenen l’ànima per sentir-se satisfets del que tenen, però sí el mal cor per envejar els altres.

Siguin valents Srs. A&R d’acusar d’afany de lucre els restants accionistes de Saetde, tan encampadans com vostès, que els deixen sols a les juntes d’accionistes. Siguin valents de demanar al comú que renunciï als seus dividends. Més encara, siguin valents vostès de renunciar als seus, i així s’alliberen del contacte amb tan pèrfids diners.

També comprenem l’entestament dels Srs. A&R a ignorar el que diu la “sentència de l’any 2000”, la qual desmentia tot el relat que havien sostingut, durant anys, els signants de la Tribuna d’opinió, considerant que “la Concòrdia” era un terreny indivís entre les parròquies de Canillo i Encamp; un entossudiment que constatem que no millora, sinó que s’agreuja amb l’edat. La part de la Concòrdia afectada pel Pla del Sòl sempre ha estat un ter­reny d’exclusiva propietat d’Encamp, segons diu la sentència de 30 de novembre de 2000, del M. I. Tribunal Superior de Justícia d’Andorra.

O A&R no coneixen la sentència o la seva ignorància no els permet entendre-la; però el Tribunal Superior va ser molt clar. Perquè avui, Srs. A&R, ja no poden seguir negant que el Pla del Sòl preveia l’explotació del ter­reny encampadà de Concòrdia: el plànol adjunt al Pla del Sòl, que el cònsol Alís va afirmar en judici que no existia, ara resulta que sí que existeix i que es troba sa i estalvi al comú, per a qui vulgui consultar-lo, i jo aconsello a tots els encampadans que ho facin.

Que no es preocupin els Srs. A&R pel compliment del Codi de l’Administració; la voluntat de la família Viladomat és fer un negoci i obtenir un guany tot i treballar per l’interès públic amb seguretat jurídica, la qual cosa implica complir els pactes, les lleis i també les sentències dels tribunals sense mentir, sense deformar.

Té nul·la credibilitat qui pontifica sobre el que és legal i il·legal, quan solament durant el seu dar­rer mandat els tribunals li van declarar il·legals, entre altres nimietats, impostos liquidats a Saetde per import superior al milió d’euros, van paralitzar-li la concessió de Concòrdia i del Funicamp que va voler treure a concurs, van anul·lar-li la liquidació de l’autoanomenat “preu just” de cinc milions i mig d’euros per l’ús del terreny del Pla de les Pedres, va fer condemnar el comú a pagar a Saetde les costes de judicis temeraris. Seria d’agrair no rebre lliçons de dret de qui les imparteix en els diaris però les perd als tribunals.