La tribuna
Hores i hores a la Batllia
Veient per la televisió el judici de la vergonya contra els presos polítics, part del govern Puigdemont i els activistes independentistes, he recordat quan cobria les vistes a Corts
Per motius professionals fa uns quants mesos, després de molts anys de fer-ne el seguiment, que no vaig a la Batllia a cobrir les vistes del Tribunal de Corts i del Superior. Ahir, veient per la televisió el judici de la vergonya contra els presos polítics, dos membres més del govern del president Carles Puigdemont, un ex-conseller covard i els activistes independentistes catalans, em van venir a la memòria aquelles jornades maratonianes a la Batllia. Hores i hores assegut a la sala de vistes sentint històries tristes, divertides, hilarants, sorprenents, avorrides o sense cap tipus d’interès de processats, víctimes, testimonis i experts. També aprenent una mica de dret i avaluant la forma d’actuar de magistrats, fiscals i advocats. Hores i hores als passadissos i a l’Aigüeta comentant amb companyes i companys les vistes, actuant de jutges de fireta decidint si aquell o l’altre acusat era o no culpable. I també, com no, criticant o alabant la feina d’advocats, fiscals i magistrals.
Evidentment, sense dir noms en aquesta tribuna, a vegades estudiàvem a mans de quin lletrat dels que actuen de manera habitual a Corts ens posaríem si haguéssim de seure a la banqueta acusats d’un delicte penal. Sempre arribàvem a la conclusió, o almenys jo, que de ser culpable, però culpable culpable, ehh!, amb proves molt clares, contractaria un advocat especialista a utilitzar tots els mecanismes que li dona la llei per evitar la celebració del judici. Lletrat del qual ràpidament em desfaria si finalment arribava a judici, ja que la cadena perpètua es posaria i amb caràcter retroactiu al Codi Penal només per condemnar-me per culpa de l’advocat.
Quin advocat agafaria? Seria difícil d’escollir. Potser optaria per un d’aquells lletrats que tota la vida han estat exercint a Andorra. Els clàssics en diríem, competents tant per la seva experiència com per saber-se tots els secrets de la Batllia. Sí que tindria clar a qui no contractaria. Com passa en el periodisme i en totes les professions, després de veure’ls treballar saps quin lletrat és dolent o quin advocat no té cap tipus d’empatia envers el tribunal que t’està jutjant. Que sí, que es pressuposa que els magistrats són imparcials, però millor no fer-los emprenyar cada cop que el teu defensor obra la boca.
I d’aquestes dues tipologies d’advocats, vaig arribar a la conclusió que si podia escollir, millor elegir el suposat dolent que no pas el poc empàtic. No porto l’estadística, però he arribat a la conclusió que alguns dels lletrats que els periodistes considerem dolents guanyen més judicis dels que perden.
Entre els fiscals també n’hi ha de millors i pitjors, evidentment. I alguna que treu de polleguera els periodistes per, tot i que està en el seu dret, no dir mai la pena que demana per als acusats a no ser que un cop celebrada la vista oral canviï el seu escrit de processament, al qual molt poques vegades tenim accés els periodistes. Un fet que habitualment no succeeix.
Respecte als magistrats, se’m fa molt difícil avaluar la seva feina. Amb el dia a dia acabes sabent qui té més empatia amb els processats, qui deixa més mà oberta als advocats defensors, qui permet més a uns advocats o altres, qui és més actiu a l’hora del desenvolupament de la vista oral o qui es dedica només a escoltar i a prendre o no apunts.
En aquelles hores a la Batllia també vaig arribar a la conclusió de la dificultat que suposa saber quan una persona diu o no la veritat. A vegades senties l’acusat i et convencia que era innocent. Després escoltaves la víctima i el processat passava a ser culpable sense cap tipus de dubte.
I d’aquelles hores mai oblidaré un judici per la mort per atropellament d’un temporer argentí que va acabar amb els germans de la víctima apallissant el processat a les portes de la famosa sala de vistes número tres un cop acabat el judici a Corts.