Quin pecat és ser diferent?

Es parla de l’Europa oberta, multicultural, no tancada, la que després del 45 del segle passat era un espantós cementiri d’innocents i de totalitaris. Per no tornar-hi, es posaren els passos necessaris, i que no cal repetir aquí, perquè ja els coneixem, per crear la Unió Europea on la solidaritat, la igualtat, la llibertat, la fraternitat fossin els valors cabdals. Malauradament, ha prevalgut només o gairebé, l’economia, i això ha fet que l’Europa del benestar per la classe mitjana se n’anés, a poc a poc en orris. I, d’ací ha nascut la por. La por fa por, perquè la por obnubila i rampa una mena d’Alzheimer moral, com si res no hagués succeït fa 80 anys més o menys novament: la xenofòbia, els camps de refugiats (concentració?), la mort, la fam, la crueltat, els totalitarismes, l’antisemitisme, i el “primer jo...” pur egoisme i mimetisme. D’aquesta manera en tot Europa es reprodueixen com bolets els antics “nazis” amb noms, fórmules, i banderes diferents: però amb el mateix esperit de maldat.

Aquest és el panorama. Què em fa dir que, avui, és un mal moment per ser nen?. I també per ser petit?. Per ser andorrà, per exemple també, per ser petit país, no cal insistir de nou – ja fa temps que ho faig– amb tots aquests (diputats, periodistes, escriptors, polítics de dalt o de baix) que fa la impressió que no els acabem de fer gràcia. Com “una rara avis” no m’estranya que se’ns considera intel·lectualment, perquè aquesta és la història del nostre país. Sí que m’inquieta que això succeeixi el segle XXI, encara. I el que em cabreja és gent d’aquí, que viu aquí, doncs mira, no els sembla tan malament. Molts han vingut aquí per quedar-s’hi: es nota, s’han integrat, estimen el país.

Altres, senzillament per treure’n suc i poc més. I després a casa.

Fa la impressió que a certs (per qualificar-los d’alguna manera) individus, o certes institucions de fora els fa nosa, no els agrada que siguem diferents. I ser diferents, vol dir això : diferents, no clonats.

No vol pas dir ser superior, vol dir amb un projecte universal, començant per Europa, però com deia Simone Veil, solcats a les arrels del país. I si no estàs arrelat amb el teu difícilment pots compartir amb els altres el seu.

Diferents vol dir iguals que els altres però amb una ànima personal que s’arrela, s’arrela com una bona boixera. I jo em pregunto per què no els agrada que siguem diferents per què políticament som més vells que els altres, per què hem tingut la sort que mai les guerres pintessin de vermell aigües del riu Valira? Enveja perquè només la pau ens ha governat i ens ha conduït com a comunitat? Gelosia perquè tenim velles institucions des del segle XI-XII gairebé fins a l’any 1993, tot i que aquesta (la constitució) conserva la vella cosmogonia dels temps antics, on es governaven des de places, els porxos de les esglésies i en petits cercles?.

Si hem estats diferents i però també hem tingut sort, tot cal dir-ho. I el Coprincipat ha estat, juntament amb els “homens d’Andorra” reunits en consell els que han portat el país per viaranys insospitables

A “la globalització” no agrada massa que existeixin microestats com Andorra. No el agrada que petits organitzin les seves pròpies pletes. Per entendre’ns cal una gran pleta on hi capiguin tots, i si són iguals millor que millor.

En diuen estranys d’això, en fugir de la uniformitat. I jo vull estimar tothom i compartir-ho tot, però segons la meva manera. No m’agrada que ningú m’imposi res, i més quan realment no saben ni qui som.

Només cal llegir manifestacions –Pathon es deia– de la darrera diputada francesa que ens va visitar “fa poc”.