La tribuna

Es veia a venir

L’avantatge i el gran risc de les històries clíniques compartides

Creat:

Actualitzat:

Una noticia recent publicada al Diari començava: “Una administrativa de l’hospital hauria consultat de forma irregular l’expedient d’una familiar de manera reiterada des del 2011 i el centre ha trobat la traçabilitat de les visites indegudes. La constatació ha arribat per la investigació oberta arran que una pacient va alertar que la seva família tenia coneixement d’informació mèdica que ella no havia explicat i que sospitava d’una familiar que treballa en la secció administrativa del Nostra Senyora de Meritxell.”

No és el pimer cas. Abans havíem llegit d’altres intromissions en les dades mèdiques alienes per tres membres més del personal del centre hospitalari, sense motius que es puguin considerar vàlids.

Des que es va anunciar l’accès a l’arxiu d’aquests bancs de dades no era difícil deduir, d’una banda, el gran avantatge que suposava per a facultatius i pacients, en forma d’estalvi de temps, i també de perills. Per exemple, la disposició de les dades estalvia a l’especialista tornar a fer l’enquesta a qui el visita de les malalties, intervencions, tractaments rebuts abans o en curs.

Veure totes aquestes dades informatitzades en començar la visita estalvia, a més de temps, riscos. Donarem dos exemples: a l’hora de receptar un medicament, el professional ja sap si és incompatible o no amb un altre que estigui prenent el malalt. O si aquest pateix una al·lèrgia a determinat antibiòtic, o a un anestèsic abans d’una operació, que podria resultar fatal.

Una de les debilitats de les xarxes informàtiques, a més de l’exposició a fraus, falsificacions i falsedats, és l’obtenció il·lícita de dades personals, de col·lectius, fins i tot secrets d’estats de gran trascendència que cap clau ni tanca evita del tot, perquè l’habilitat dels hackers, dels pirates, és gran, creixent i s’ha demostrat eficient en episodis que tothom coneix.

Aquí ja havíem viscut la difusió de dades d’alumnes de l’escola Meritxell, o dels dominis .ad. Per regirar les dades clíniques ara ja compartides ni tan sols cal la intervenció d’experts en desencriptació. Perquè les claus d’accès estan ja en mans de les desenes, dels centenars de professionals del SAAS i hi poden “entrar” amb uns pocs clics.

Com tota comunitat petita, en aquest estat-poble la tafaneria és quelcom inherent a gran part, potser la majoria, dels veïns i veïnes. I la salut no és només el bé més preat i barem principal per mesurar si un estat ho és del benestar. També un dels àmbits predilectes de tafaners i tafaneres, especialment si es tracta d’algunes especialitats.

La curiositat és el motor de moltes activitats lloables i necessàries, entre les quals el coneixement, les ciències. I mirar per la finestra (informàtica) quins són els mals del ve,í la veïna, les amistats o els familiars semblaria que, en si mateix, en principi, és innocu.

Però no. Per començar forma part de l’essència de la tafaneria la murmuració. Un cop conegut quelcom cridaner de la intimitat aliena, la reacció espontània i inmediata és explicar-ho, començant per l’entorn més immediat. I ja se sap que secret compartit per dues o més persones ja ha deixat de ser secret.

Les dades clíniques, repetirem, són quelcom del més íntim de la persona. I el coneixement per part de tercers és una instromissió que ha de quedar limitada en l’ús als mínims més estrictes, perquè no només ens poden posar en les converses de tothom, ben o –sovint- malintencionades. Ens poden causar també greus perjudicis materials. Pensem en l’accès a les nostres limitacions físiques no evidents, o riscos de salut a termini per qui ens ha de determinar les condicions d’un contracte d’assegurança o ens ha de donar una feina.

El Govern, a través del ministeri de Salut, deia la notícia de referència, és l’últim responsable de garantir-ne la confidencialitat. I podria començar per limitar amb la màxima prudència el nombre de persones amb accés als historials.

tracking