El català, una llengua amb dificultats que cal defensar

Toni Cantó, diputat de Ciutadans, en campanya electoral a les eleccions generals a Espanya ha denunciat l’ajuda que València rep de la Generalitat de Catalu­nya per fomentar el català o –si ho preferiu– el valencià. Toni Cantó va néixer a València l’any 1965. Ha treballat a la televisió, ha fet cinema teatre i, finalment, a recalat en la política. Va militar al partir Vecinos por Torrelodones (proper a Ciutadans). I amb aquest partit s’ha manifestat en contra de la política lingüística del sistema educatiu de la Generalitat de Catalunya, que té el català com a llengua vehicular. També va militar a les files d’Unió, Progrés i Democràcia (UPyD), entrant al Congrés. Partit que va ser un fracàs essent absorbit per Ciutadans. S’hi apunta i des de l’any 2015 és diputat d’aquest partit de dretes, espa­nyolista i anticatalanista. No cal dir que és valencià però parla el castellà.

L’any 2012 a través de Twitter va difondre un missatge menystenint la llengua valenciana. És dels que sostenen que el valencià i el català no són la mateixa llengua bo i que diu respectar el dictamen de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que sí que defensa que ho són. Segurament pensa el mateix de la que es parla a les Illes Balears.

No és el primer que s’oposa que el valencià sigui protegit davant el castellà. De fet, al País Valencià hi ha un bon nombre de ciutadans que s’avergonyeixen d’usar la llengua materna. El Partit Popular ha estat un gran exponent d’aquesta actitud de menystenir la riquesa cultural que representa.

Aquesta actitud de Cantó –com la d’altres valencians– posa sobre la taula el dret de les llengües minoritàries davant de les que no ho són.

Els que pensen així haurien de tenir present que el Consell d’Europa, l’any 1992, va aprovar un document en què reconeix les llengües definides com a “regionals o minoritàries”, com a expressió de riquesa cultural i que compromet els estats signants (entre els quals Espanya) a fer possible el seu ensenyament i usar-les a l’administració, la justícia i els mitjans de comunicació, entre d’altres àmbits.

El continent europeu i les Illes Britàniques han viscut innombrables canvis de fronteres, annexions de territoris i moviments de població al llarg de la seva història. Una de les conseqüències ha estat que gairebé tots els estats siguin plurilingües.

Dins del territori de la Unió Europea hi ha, segons l’informe Euromosaic, encarregat per la UE, trenta-sis llengües dites “regionals o minoritàries”, distribuïdes en cinquanta-nou grups lingüístics amb diferents graus de reconeixement jurídic i social. Cap no gaudeix d’oficialitat plena reconeguda en l’àmbit estatal.

A la Unió Europea, més de 20 milions de persones parlen una d’aquestes llengües minoritàries, a més de l’oficial de l’Estat del qual tenen la ciutadania.

Gairebé el 50% viu a Espanya i el 23% a França. La resta ho fa principalment a Irlanda, Itàlia i els Països Baixos. De les 36 llengües dites “minoritàries”, només 6 superen el milió de persones que les parlen. N’hi ha 2 que superen el mig milió (basc i gal·lès), mentre que altres 6 superen les 125.000 persones que les saben parlar sense arribar al mig milió (frisó, friülà, luxemburguès, finès, bretó i cors).

El català és la llengua més nombrosa pel que fa al nombre de persones que la parlen en relació amb totes les que es denominen “regionals o minoritàries” a la Unió Europea i és l’única que saben parlar més de 7 milions de persones.

Per motius històrics i polítics, el català s’inclou habitualment en aquest grup de llengües tot i que la seva realitat queda molt lluny de la de totes les altres, per demografia, estatut jurídic, situació sociolingüística i normativa lingüística.

Un estudi presenta el català en relació amb les llengües “regionals i minoritàries” que superen el mig milió de parlants.

Només sis llengües “minoritàries” superen el milió de parlants. A la Unió Europea hi ha trenta-sis llengües “regionals o minoritàries” i les parlen més de vint milions de persones. I el català, com hem dit, és la que parlen més persones.

Vegeu el quadre d’aquestes llengües, el número de parlants i els estats on es parlen.

Cal defensar la llengua materna “com una expressió de riquesa cultural”, tal com diu el document aprovat pel Consell d’Europa l’any 1992. Hom deu aprendre a part de la materna altres llengües però és evident que la materna té un valor afegit molt important. Si no, vegeu el que un bon dia va dir Nelson Mandela: “Si parles a un home en una llengua que comprèn els teus mots van al seu cap. Si li parles en la seva llengua, els teus mots van al seu cor.”