Coprincipat de pedra picada

Massa sovint s’enlairen als mitjans de comunicació dubtes sobre la força que la figura del Coprincipat, com a forma de govern, té actualment. I dic massa sovint, perquè amb comentaris o insinuacions de ser una manera –el Coprincipat– de sostenir l’Estat andorrà poc adient pels temps actuals, el discurs s’aprima de manera gairebé insubstancial, i les picabaralles dialèctiques desmereixen i fan gastar saliva i temps. Qui diu, a la babalà, que el Coprincipat no encaixa en els temps actuals, que és una estructura del passat, qui assevera sense cap mena de rubor que el Coprincipat és una rèmora, un llast, un roc a la sabata de l’Estat andorrà, hauria de pensar, abans de mostrar el fil esmolat del ganivet, en allò que el Coprincipat ha estat durant tants segles: una manera de preservar la sobirania del poble andorrà amb els caps visibles residint més enllà de les línies frontereres. Fet, aquest, singular, gens usual, perquè arreu del món el cap de colla, el cap d’Estat, té la residència i viu, diguem-ne, encastellat o al palau del propi terrer.

En el cas del Principat d’Andorra, i els seus dos Coprínceps, el castell queda al nord i el palau queda al sud, fronteres enllà. Potser aquesta ha estat, des del segle XIII, la raó per la qual la gent andorrana ha pogut fer via, ha perviscut sense ser engolida per veïnatges malagradosos, ha anat fent la viu-viu, ha estat capaç de preservar la ratlla fronterera. I de ben segur que en el mantenir la potestat de ser un poble, també hi ha tingut molt a veure, i hi té, la poca dimensió territorial que les valls andorranes ocupen en la serralada pirinenca; un país petit materialment parlant perquè faci nosa i un país gran en voluntat històrica perquè sigui inquietat, malgrat la petitesa territorial ho faria possible en un obrir i tancar d’ulls. Així doncs, cada cop que sentim parlar de l’anacronisme de ser, el Principat d’Andorra, el Coprincipat i la figura conjunta i indivisible dels Coprínceps una mena d’escenari de cartó pedra, no podem més que lamentar la poca visió, mancada de perspectiva històrica, de qui s’esbrava cridant o remugant contra els Coprínceps. Veurem en la ja ben a tocar campanya electoral quines andanades sentim dir-ne al respecte.

El castell del Copríncep francès i el palau del Copríncep episcopal són ben reals i ho han estat des dels Pariatges, aquell acord necessari per la pau i la prosperitat de fa 741 anys, refermat en fa 731, que la gent de l’Andorra d’aquell temps va promoure i acceptar. En aquests set segles i mig la terra andorrana ha estat una realitat que dia a dia, mes a mes, any a any, ha fet camí per si sol, de portes endins, però també traient el cap a fora, al món, sabent-se segur de la protecció dels dos Coprínceps. Ben cert que el castell, el castell dels comtes de Foix, que va ser residència del Copríncep francès, ara queda bon tros més lluny, a París, on van arribar els Foix fent via. Una via, un camí, que aquella Andorra medieval també va fer, i que arrancava aigües avall de la Valira i del Segre, a la vall de Cabó, amb els Caboet i després els Castellbò, i a recer del Bisbat d’Urgell, tots plegats, de bona entesa, de parió, com determinen els Pariatges, van fitar fins a París. Com n’és, d’agradable i profitosa la lectura sovintejada d’aquell llibret de color groc que va publicar l’Esteve Albert l’any 1985, titulat De Caboet a París passant per les Valls d’Andorra. Un llinatge català al tron de França, treball d’afermament històric que ens recorda i ens aviva els personatges i els topants d’aquell Coprincipat que, encara que no ho era sobre el paper, tot s’encaminava i s’endevinava que aviat ho seria.

El Coprincipat d’Andorra és de pedra picada. Qui, mal averany, s’hi refereix com si fos de cartó pedra, no veu i no arriba a sentir el glatir de la seva fermesa històrica. Per això ens plau molt i molt el projecte de la candidatura a Patrimoni de la Unesco del Coprincipat d’Andorra com a realitat única, conformada aquesta candidatura amb el bastiment material visible dels tretze indrets que es proposen per a ser reconeguts conjuntament, onze dedins del Principat d’Andorra: Sant Joan de Caselles, Sant Romà de les Bons, Sant Martí de la Cortinada, Sant Climent de Pal, Santa Coloma, Sant Serni de Nagol, Sant Miquel d’Engolasters, la Torre dels Moros de les Bons, el Jaciment del Roc d’Enclar, el Jaciment de la Roureda de la Margineda i la Casa de la Vall i, és clar, els dos puntals històrics del nord i del sud, el castell de Foix i la catedral d’Urgell. En la fotografia feta dijous a migdia a tocar de la Casa de la Vall de l’equip polític i tècnic responsable de tirar-ho endavant, com hi veiem i hi notem la voluntat i la força perquè aquest projecte engrescador sigui tingut en compte i d’aquí quatre o cinc anys ho puguem celebrar plegats. Serà una bona eina per reprendre i resseguir no tan sols el valuós patrimoni de pedra picada que la bona gent andorrana ha sabut conservar, malgrat les vicissituds de segles, sinó també per saber mirar amb els ulls –i també amb el cor– més oberts els bastions, les fites enaltides de la catedral d’Urgell i del castell de Foix, de la Seu d’Urgell i de la ciutat de Foix, ara agombolades pel Principat d’Andorra.