També cal ser agraït

En aquest país, una de les poques coses que al meu entendre, modest, i avui allunyat de qualsevol professorat d’altres temps, una de les coses, repeteixo, que fins ara funcionen, és el sistema educatiu d’Andorra. Per molts amics meus de fora del país, és un sistema molt obert i alhora molt preocupat per encaixar a tots els sistemes, ja no diem a l’escola andorrana, els valors lingüístics, històrics i culturals del país. Que cal repetir ad infinitum encara que tothom ja està cansat de sentir-ho –i potser no sempre creure-s’ho-: un país sense educació i cultura no té cap futur ni tan sols present, malgrat que pugui semblar el contrari. I l’educació sobretot s’inicia al propi país, a l’interior de cases i escoles.

Per això, avui, en un país que no recorda gaires coses, i si ho fa no ho diu -com sempre dic: molt poc agraït-, s’ha assabentat per la premsa del traspàs de la lingüista excepcional Aina Moll, professora eminent i col·laboradora del Diccionari Català Valencià-Balear, iniciat per mossèn Alcover ajudat pel pare de l’Aina Moll, Francesc de Borja Moll, i per ella mateixa on es troben quantitats de mots usats a Andorra, al Pallars, etc., mots tan estimats i respectats per Salvador Espriu. Un diccionari molt més ampli que el “sagrat Fabra”.

Com que no és gaire habitual, en aquest país recordar els qui ens han ajudat en un moment determinant de la nostra història -persones de fora, em refereixo-, voldria recordar que la gran Aina Moll, col·laborà a confeccionar la primera Llei d’Educació del primer Govern d’Andorra, l’any 1982.

Com molt sovint, em veig obligat en consciència, o per ètica o per estètiques andorranes, a marcar els camins a uns quants brètols de fora que es pensen que aquesta pleta andorrana pertany al seu domini (i que consti que tothom és lliure fins i tot per expulsar grolleries sobre Andorra). És de justícia com a tants i tantes altres que han col·laborat des de posicions professionals a endegar, a poc a poc, aquest país, agrair-los públicament aquest treball. Normalment post mortem, perquè en vida, adeu-siau...

En aquest cas es tracta de l’educació. Un model d’educació reconegut arreu.

Cal recordar que Aina Moll havia estat deixeble de Martín de Riquer i que ella era poliglota, a més de catedràtica de francès de l’institut Joan Alcover de Palma de Mallorca.

L’andorranitat consisteix en això: a ser molt exigents en l’ús de la llengua oficial d’Andorra, la llengua catalana, però a més és un signe de riquesa dominar les llengües francesa, castellana, anglesa, etc. Els països del costat tan grans i importants ho fan?

Si en alguna cosa es falla pel que fa a la llengua catalana no és pas, en aquest cas, perquè no hi hagi lleis, més aviat és l’excessiva adaptabilitat nostra –no pas als turistes que ens visiten– sinó als qui viuen aquí i no s’adapten o no ho volen. Bé, això són figues d’un altre paner i mereixeria reflexions més profundes. El que es tracta és de recordar des d’Andorra una gran especialista i professora, a nivell internacional, com la mallorquina Aina Moll, que ens va ajudar de manera profunda i excel·lent en l’elaboració de la Llei Andorrana de l’any 1982.

Com pot ser que als mitjans de comunicació del país ni hagi aparegut cap nota sobre la mort d’aquesta lingüista internacional? O potser sí, i jo no ho he sabut veure? O com que estem en període preelectoral, rien de rien?