Andorra, patrimoni de la humanitat

Dijous passat, acompanyats de diverses autoritats de l’Alt Urgell i de l’Arieja, vam presentar la candidatura multinacional a patrimoni de la humanitat de la Unesco dels Testimonis materials de la construcció de l’Estat dels Pirineus: el coprincipat d’Andorra. Es tracta d’una candidatura que aspira a declarar patrimoni de la humanitat la Casa de la Vall i 12 monuments més repartits per la geografia andorrana i dos monuments situats a Espanya i França: la catedral de la Seu d’Urgell i el castell de Foix.

Són monuments que tenen un valor artístic divers. Però que no formen part d’aquesta candidatura exclusivament pel seu valor artístic; sinó perquè són els elements que ens expliquen una història i una realitat present i actual: el naixement, l’evolució i la pervivència d’Andorra.

Perquè el més genuí i original d’Andorra és Andorra mateixa.

Andorra és -sens dubte- patrimoni de la humanitat. Perquè és la prova viva, real i palpable de la capacitat de les persones d’organitzar-se de manera pacífica, d’arribar a pactes i acords i respectar-los i de mantenir la sobirania sense necessitat de recórrer a la força. En temps turbulents -en èpoques no tan llunyanes- Andorra va ser un oasi de tolerància, de pau, de convivència i de respecte.

I tot això no hauria estat possible sense aquest sistema polític i aquesta arquitectura institucional tan genuïna.

Imaginem que grans experts en ciència política es posessin a treballar per trobar un sistema polític estable, equilibrat i capaç de sobreviure, evolucionar i d’adaptar-se als canvis al llarg de més de set segles; vivint sempre en llibertat, en pau i en harmonia amb els seus veïns. Estic segur que ni les persones amb més experiència ni els experts més savis no serien capaços de trobar un sistema polític que complís tots aquests requisits.

I, això no obstant, aquest sistema polític existeix: és el coprincipat parlamentari. I ni les persones més sàvies del món serien capaces de construir un sistema com aquest, perquè el coprincipat no és obra d’una sola persona, ni d’un sol grup de persones, ni d’una època determinada, sinó que és el fruit d’una llarga evolució i d’una adaptació permanent.

El sistema polític andorrà, des dels Comuns fins al Coprincipat, passant pel Consell de la Terra, és el resultat d’aportacions molt diverses: la capacitat d’autoorganització de les comunitats rurals de l’alta edat mitjana, els pactes entre senyors feudals, les unions dinàstiques, la tensió ben canalitzada entre els coprínceps i les institucions d’autogovern, la perseverança dels andorrans al llarg dels segles per mantenir aquest sistema polític; i -per què no dir-ho?- l’atzar i els capricis de la història.

Gràcies als coprínceps episcopals, Andorra no es va veure afectada pel Tractat dels Pirineus al segle XVII, ni pel Decret de Nova Planta al segle XVIII. Gràcies als coprínceps francesos, Andorra va mantenir durant segles unes franquícies duaneres que li van permetre subsistir quan van tancar les mines de ferro i les fargues. Gràcies -una altra vegada- al copríncep episcopal, Andorra no va ser ocupada pels nazis... Al llarg d’aquests més de set segles d’història, trobaríem moltíssims exemples en què Andorra va preservar la seva independència i les seves llibertats gràcies a l’existència del coprincipat. I no és només una qüestió històrica o de tradició. El coprincipat constitucional també fa un gran servei a l’Andorra actual. Sense el coprincipat Andorra no tindria la riquesa educativa que té: amb tres sistemes gratuïts i de lliure elecció. Ni tampoc no hauríem tingut -per citar un exemple més recent- la facilitat per negociar i signar convenis de doble imposició.

Vivim en un món global dissenyat per països molt més grans i poderosos que Andorra, que no sempre tenen en compte la realitat d’una societat com la nostra. I en aquest món global, el coprincipat -lluny de ser un vestigi de la història o una peça de museu- és un instrument cabdal perquè Andorra pugui fer sentir la seva veu.

I aquesta candidatura que avui presentem és una forma de reconèixer la importància de les nostres institucions i de presentar-nos al món com el que sempre hem estat: un país pacífic i lliure que no té altra aspiració que la de seguir vivint en pau i llibertat.

A vegades els andorrans ens oblidem de la importància de les nostres institucions. I em sembla que aquesta setmana, en què commemorarem el 26è aniversari de la Constitució, és una bona ocasió per recordar que allò que ens fa únics, diferents i genuïns també és allò que ens ha permès viure lliures, pacífics i sobirans al llarg dels segles.