La tribuna
En la pau dels santuaris
Trobar una estona per escapar-nos del soroll, de tant soroll com ens envolta, és una necessitat humana, un aspecte indefugible del nostre dia a dia
Trobar una estona per escapar-nos del soroll, de tant soroll com ens envolta, és una necessitat humana, un aspecte indefugible del nostre dia a dia. De la remor a voltes insofrible dels carrers transitats, del repicar continuat de televisions, de l’enlluernament de la pantalla del telèfon a totes hores, la nostra ment ha de saber fugir per tal de no quedar atrapats en un món d’artificis i perdre la serenor i la pau reconfortadora. Enmig de la natura, en els espais oberts, a les faldes de les muntanyes o en els fils dels serrats i en els cims, la possibilitat de trobar una estona de repòs dels tràfecs i dels maldecaps és ben possible per poc que ens hi acostem. Hi notarem de seguit un silenci només trencat pel soroll natural, un silenci ple de sons, de refilades, de remor d’aigua, de ramioles de vent. Deixarem de sentir el continu soroll de motors de cotxe i de motos, que inunden tots els racons habitats i les carreteres que hi porten.
Si s’escau de viure en un d’aquests indrets, com ara les grans conurbacions urbanes, caldrà trobar espais on puguem reposar l’esperit, on trobem aquell silenci benefactor propi dels espais naturals i dels llocs pocs poblats. A ciutat hi ha pocs racons on el soroll quedi esmorteït i on es pugui respirar pau. Als parcs i jardins sí que trobem una verdor i vegetació agradable als ulls, però el rum-rum de fons no acaba de fer-nos satisfets del tot. Fet i comptat, tret dels museus, i encara, només les esglésies ens ofereixen un recer plàcid enmig de la trama urbana. Si feu la prova, us adonareu quin redós de tranquil·litat representen, tot just traspassada la porta, en trobar-vos davant la nau de l’espai de culte sagrat. Seure-hi una estona, en pregaria, en reflexió, en pensament, en recordança, ens fa guanyar en força anímica i ens permet continuar el camí. En sortir de l’església, altra vegada notareu de cop la sorollada urbana, però també us notareu més refets i amb uns ànims més vius.
A l’Andorra actual, també farcida de vehicles tot el dia, la sensació de recolliment quan entrem a una església fa el mateix efecte que si fóssim a ciutat. A dins, s’apaivaga el brogit i ens podem trobar amb el nostre propi silenci, amb el nostre propi “soroll”, amb la nostra pròpia recerca. Ho ha escrit mossèn Ramon de Canillo amb motiu de la trobada de Santuaris de Catalunya i les Illes celebrada de dimarts a dijous d’aquesta setmana al Principat d’Andorra. Ens diu mossèn Ramon: “Entre els camins que els éssers humans han traçat des de fa milers d’anys damunt la superfície de la Terra, n’hi ha alguns que revesteixen una significació especial. Són els camins de pelegrinatges. Són, en aparença, itineraris com els altres. Escalen muntanyes, passen per les planes, travessen mars. No són camins com els altres. El pelegrí, sense saber-o, rep una nova identitat. És una anadura profunda, una recerca. Com s’efectua aquesta transmutació que fa ingents els itineraris i singulars als qui els segueixen? Aquest és el misteri que els Rectors i els Donats en les trobades –enguany celebrem la quarantena edició– pretenen il·luminar.”
El lema de la trobada de Santuaris celebrat en bona part al Santuari de Meritxell, ha estat: “40 anys de cruïlles i camins”, els encreuaments i els vials que la vida en posa a les nostres mans i que són reptes per a la persona i ben sovint carregoses vivències. Els camins i les cruïlles que porten als santuaris ens refan, ens reviscolen cos i ànima. Entrar al santuari de Meritxell és entrar a la claror, a la llum, a la llum nítida de muntanya. La pregària va acompanyada del silenci i en el repòs s’atura el temps material per poder entrar en un espai elevat de reflexió. Així ens reben quan travessem la porta, els santuaris d’arreu i així ens acullen, perquè entrar al santuari no és només traspassar el llindar de la porta i entrar. És ser-hi, trobar-nos acollits, en comunió, agombolats per la pau del santuari, feta de respecte, de creences, de fe i també d’espiritualitat. Com bé ens feia observar el pare Josep-Enric Parellada, benet de l’Abadia de Montserrat que, juntament amb el pare Joan Maria Mayol, va assistir a la trobada de santuaris: “És molt diferent acollir que rebre.” Jo rebo una persona correctament, però no m’implico amb ella.
Acollir a una altra persona és implicar-te. Aquest fet et fa ser més fràgil perquè has d’estar obert a la realitat de l’altre. I això és, alhora, un repte i també és un projecte apassionant”. Veres paraules tan posades en pràctica per l’estimat mossèn Ramon de Canillo, rector de Meritxell i a qui podem dir, referint-nos a l’anar, al fet de ser a Meritxell, aquella frase tan bonica de la Montserrat Clot Macià, gravada a foc als batents d’una porta d’un casal molt estimat per ella mateixa: “I es tanqui aquesta porta deixant la pau inclosa, i s’obri com uns braços als tristos que hi vindran.”