“Les persones compten”

Llegeixo als media que el lema de campanya de Demòcrates (amb el Sr. Xavier Espot, al capdavant), per a les properes eleccions generals d’Andorra consistirà en aquesta afirmació rotunda: “Les persones compten.” Veig la bona intencionalitat del pensament, però qui els dirigeix la campanya – amb tots els respectes– ha errat un xic en la seva escriptura i expressió. És massa equivoca: es pot referir a confiança i també a nombre, a quantitat. Per a mi, les persones no és que comptin, i ben entès mereixen confiança, és que són el sine qua non de qualsevol política. No és que siguin necessàries. Són imprescindibles. I sense persones no hi ha política que valgui. I sense persones per a les quals cal fer les corresponents polítiques, tot plegat seria una pura farsa.

I respectar les persones, és a dir els ciutadans i les ciutadanes, per la qual cosa es paga uns determinats elegits per aquestes mateixes persones perquè es dediquin a solucionar (sense fer volar coloms) els seus problemes reals, no els que diuen els elegits, sinó els que pateixen les persones que elegeixen, que són els veritables protagonistes de les eleccions i, com sempre, sempre he cregut i he manifestat, sense persones (que no són titelles en mans dels elegits) no hi ha ni societat, ni comunitat, ni aquest concepte tan ampul·lós denominat “bé comú” (concepte, per cert, del qual tothom hi diu la seva i cada cop és més embolicat i eteri).

Per altra part, ja em faig pesat en dir reiteradament que són les persones les que fan les institucions, no a l’inrevés; per això hi ha bons consellers i conselleres, i nefastos consellers i conselleres, i això es pot aplicar a síndics, jutges, cònsols, i a la resta de l’aparell de l’estat, funcionariat inclòs. I les institucions, malgrat els qui les representen no sempre adients, es mantenen, perquè també n’hi ha d’altres que són eficients, persones desinteressades i respectables. Per tant, no es pot dir de cap manera que la sindicatura general, el Consell General, el Govern, o els diferents Tribunals i Batllies, com a institucions siguin quelcom abominable, nefast, abstrús.

Sí, encertat, penso el lema que parla de persones,però una mica desafortunat en l’expressió “compten”. No compten, és que només elles són importants i els únics subjectes actius (no passius) pels qui lluitar, legislar, governar.

“Només les persones”, per exemple, a mi m’hauria plagut més. Amb tot, almenys se’ns cita. I dec imaginar que no només com a número. Això de comptar és massa pobre, al meu modest entendre.

L’altre, diu “Guanyem el futur” (un futur polític d’il·lusió, de cohesió i de prosperitat). “Visió inclusiva de les societats només té sentit si la projectem cap al futur” continua.

És ben clar i lògic que la finalitat de la política és obtenir i assolir el millor futur per a les persones. Només mancaria! Però atenció, també en aquest “futur” que es pot convertir en un “in aeternum”. Hem de ser conscients –a mi em costa molt– que vivim en l’època de la immediatesa, del "ja està fet”, del present líquid. De l’avui immediat, des d’on hem esborrat gairebé el passat, la història, la memòria. Només és el present immediat i ràpid. Tot ho volem de seguida. Tots prediquem i estem acostumats al curt, mig i llarg termini. Perquè la política és cosa àrdua, difícil, incerta i plena d’obstacles Aquest darrer pensament ja pràcticament ha desaparegut del mapa. A mi se’m fa feixuc la incertesa del futur (no parlo pas ben entès del futur dels vells) per als joves, quan tot s’evapora instantàniament, a l’hora actual.

Esperem que les persones siguin les importants i imprescindibles i aquestes sempre seran la finalitat de qualsevol política, sigui quin sigui el futur, si aquest existeix. Com diu Macron: “Llibertat, protecció de valors i progrés” per veure si aconsegueix una renaixença europea, tan malferida actualment...

Però, en tot cas, les persones són la clau de tot.