Reflexions sobre el passat i el present...

El passat a molts no els interessa, però si s’hagués esborrat no tindríem història.

Els padrins sempre han volgut donar lliçons als pares, els pares als fills, i sempre ha estat així. Avui dia amb les noves tecnologies els fills saben més que els pares.

Els nostres avis no tenien estudis però tenien més educació i respecte. Tothom se saludava i la convivència existia. Ara passes pel carrer, dius adeu i la persona no et contesta, no t’ha vist perquè està llegint pel mòbil.

Aquest respecte el podem transferir també a algunes institucions del país. Per exemple, podria citar que a les sessions del Consell General la paraula més amable que acostumen a dir és “gràcies senyor síndic”.

Després de 600 anys del Consell de la Terra no tot ha estat pau i benestar per a Andorra.

Al segle XIX el senyor Miquel Duedra, conseller general i rebes­avi meu, va ser enviat a Madrid per un assumpte de transhumància (llavors els ramaders portaven el ramat a l’hivern cap a l’Aragó). Tot es va resoldre favorablement i al meu rebesavi li van regalar un rellotge despertador, molt original, que encara funciona.

L’Andorra del segle passat va estar a punt de perdre la sobirania. Però gràcies a unes grans personalitats, com els síndics generals, el molt il·lustre Sr. Cairat i el molt il·lustre Sr. Julià Reig, entre altres, es va mantenir la pau, els privilegis i la llibertat del nostre país. Parlem dels fets com va ser la vaga de FHASA (1933), les tropes franquistes que estaven a la frontera del sud, la Gestapo i els nazis a la frontera nord, i més recentment l’afer de les ràdios.

L’Albert Roig amb els seus coneixements del tema va fer un gran debat a la televisió amb tres prohoms prou coneguts. Gràcies Albert per rememorar aquest fet important. I recordo que les teves paraules en acabar el debat van ser: “Estàvem a punt de perdre la sobirania.”

Després de fer un petit viatge al passat, m’agradaria parlar-vos ara del present i futur, que no s’auguren gaire bons. A les properes eleccions hi ha un ball de candidats, com diuen els diaris. A Canillo hi ha una candidatura en què ningú no coneix ningú: ni els electors coneixen els candidats ni viceversa. Espero i desitjo que els elegits treballin amb seny, respecte i convivència, i, com deia en el Sr. Marc Ballestà, “desitjar-los sort i encert i sobretot exigir-los que mai perdin els sentiments d’honor i responsabilitat que comporta aquest càr­rec”.

Perquè els nostres descendents puguin continuar amb pau, llibertat, privilegis i sobirania.

Acabaré citant aquests dos versos de l’himne andorrà:

“Siguin els fruits nos tutors,

I nos prínceps defensors”.

I per als creients o no en la verge patrona d’Andorra:

“De Meritxell, verge santa, vulgueu-nos sempre ajudar”.

Molta sort a tots els candidats i que guanyi el millor!