Morts de quarta divisió

El llibre d’estil d’un mitjà de comunicació de Lleida en el qual ja fa molts anys que vaig treballar indicava que per als lectors era més important que agafessin in fraganti un treballador de l’ajuntament mantenint relacions sexuals al despatx de l’alcalde que la mort d’un milió de xinesos. Era el que es deia i encara es diu periodisme de proximitat. Aquests dies hem viscut un fet similar a la societat civil andorrana que em sembla un dels fets més menyspreables, sí, menyspreables, des que visc i treballo al Principat ara fa poc més de set anys.

Divendres 15 de març, 49 persones van ser assassinades a sang freda a Nova Zelanda. Van ser dos atemptats en dues mesquites perpetrats per una única persona, Brenton Tarrant, de 28 anys i australià, a qui els mitjans de comunicació van qualificar com a supremacista blanc. Podrien haver dit directament d’extrema dreta, feixista o nazi. L’atemptat va causar almenys una cinquantena de ferits i va ser condemnat per la majoria d’estats.

Tots no, perquè set dies després del brutal atemptat, el Govern d’Andorra no ha obert boca. Almenys en els canals habituals. No ho ha fet tampoc el Consell General ni el Copríncep episcopal. Tampoc ho ha fet cap partit polític, ni els que tenien representació al parlament la legislatura just acabada de tancar, ni els de la nova fornada. Tampoc ho han fet els candidats a cap de Govern dels set partits que es presenten a les eleccions.

Quant a l’executiu en funcions, i si vaig errat amb ells com amb les altres persones i institucions que he anomenat demano disculpes d’avançat, només la ministra d’Afers Exteriors, Maria Ubach, ha fet un parell de retuits al seu compte de Twitter personal fent-se ressò de la massacre. Tampoc han dit res, per exemple, l’Associació de Periodistes i Comunicadors d’Andorra (APCA) o els síndics generals, Vicenç Mateu o Mònica Bonell.

Entre els que van condemnar la massacre hi ha el Copríncep francès, Emmanuel Macron, però ho va fer com a president de la República francesa. L’ambaixada d’aquest país a Andorra, però, no ho va fer. El Raonador del Ciutadà va fer un retuit de l’ONU recordant l’atemptat i l’ambaixada espanyola a Andorra un del ministeri d’Exteriors dels veïns dels sud que recordava la massacre.

Davant d’aquest silenci que fa mal a l’ànima i a la intel·ligència em venen al cap diverses reflexions. Què hauria passat si diumenge ens haguéssim despertat amb aquesta notícia: 49 persones assassinades al crit d’Al·là és el més gran a dues esglésies catòliques o de qualsevol altre versió del cristianisme a Nova Zelanda. Tots ho sabem, tuits de tots els ministres, candidats i partits. Comunicats del Govern i del Copríncep episcopal condemnant la matança. I fins i tot una concentració de rebuig a la plaça Lídia Armengol o del Consell General. I, com no, les fotos dels comptes de milers de persones i entitats a les xarxes socials passarien a portar un fons amb la bandera de Nova Zelanda i un escrit que podria ser perfectament: Tots som Nova Zelanda. I és que això és el que ha passat quan els morts els han posat Barcelona, Madrid, París, Londres, Niça, Munic o Nova York. Morts majoritàriament blancs i aparentment no musulmans.

I aquesta és la segona reflexió/pregunta. Per què aquest silenci? Per als nostres polítics i institucions val més una persona assassinada en una acció terrorista si és blanca i/o cristiana que si és musulmana? Si la resposta és que sí ho trobo lamentable i vomitiu. Si la resposta és que “no hi vam caure, no hi vam pensar”, o “estem en precampanya i no pensem en una altra cosa”, o “va ser l’endemà de la Constitució i estàvem de pont” no seria vomitiu, però sí lamentable.

Punt i a part mereix el silenci del Copríncep episcopal. Si no em traeix la memòria, en els dar­rers atemptats a Europa, més d’hora o més tard, hi ha hagut un comunicat oficial del cap d’Estat. Atorgant-se la veu i representació del poble andorrà el missatge publicat venia a condemnar l’atemptat i a posar-se al costat de les víctimes i les seves famílies. El Copríncep ho feia en nom seu i el del poble andorrà. El que faci el cap d’Estat poc o gens em preocupa, però la falta d’aquest comunicat vol dir que el poble andorrà no condemna ni mostra empatia pel dolor de les víctimes i familiars dels atemptats a Nova Zelanda?

I quant al Govern, ara en funcions, contrasta el silenci davant l’atemptat, amb el ràpid posicionament que va fer a favor de Juan Guaidó trencant la neutralitat històrica del Principat de la qual tant es vanaglorien alguns andorrans de tota la vida. La mateixa neutralitat que s’han passat pel folre davant la repressió espanyola als independentistes catalans. Per cert, que del tal Juan Guaidó i de la seva presidència Veneçolana virtual ja ens n’hem oblidat. Ja no deu interessar els poders fàctics de sempre.