Temps moral

No em refereixo al temps de les brúixoles del rellotge. Fins i tot d’un temps que rau fora de la ciència, de la matemàtica, de la pura lògica filosòfica. I de les ciències quàntiques. No té res a veure amb els diferents horaris que regeixen el temps ni amb “el perdre el temps”. Ni tan sols, allò que abans –i ara també?– diem els vells: Mira, “per passar el temps”. No. Es tracta del temps interior de poder pensar, reflexionar, o fins i tot divagar mentalment.

Ara, estem a les posobres de l’arribada d’uns esdeveniments on cal més que mai aquest temps moral, que no significa altra cosa que pensar què i qui ens convé més perquè ens governi –bé, li donem la confiança– perquè porti a terme el que desitgem, de manera realista. I, penso, modestament, que ara més que mai cal emprar aquest temps moral. No deixar-nos portar per apocalipsis, per crispacions, per insults, per expressions com aquestes “són o han estat un desastre, fins ara”. I fugir de proclames com, per exemple, alguns grups que diuen “no voti DA, que són una calamitat”, per exemple en manifestacions d’alguns sindicats. O no voti un altre grup perquè ja està acabat, etc. Respecto totes les opinions sindicals o no, però em sembla un error el “ votar contra” qui sigui. Penso que és molt més profitós demanar el vot en positiu. I ho dic des de la meva ancestral posició de no haver format part de cap partit. Però tenint ben clar que això no significa ser neutral, perquè la neutralitat no existeix ni ha existit mai.

Hom és deu creure amb molt poca força o anar darrere “d’il·luminats” que prometen l’oro i el moro, però no diuen com ho podran fer a la praxis; si se senten perjudicats per un partit polític determinat, enlloc de voti per nosaltres o per aquest altre partit no valen per a mi les campanyes negatives, dirigides més contra persones que no pas contra idees.

Com deia es temps per pensar i no deixar-se portar per una pluja de twits, d’ideologies de moda, d’experiències més o menys divertides i “amb aspiracions”. Vivim una societat en general – a Andorra també?- on a alguns no els convé deixar-nos pensar.

Hi ha un dirigisme subliminal, tot tipus d’influències, moralment molt elementals i primàries, però molt eficaces per dirigir-nos emocionalment –les emocions per sobre la reflexió i el temps moral– (quan parlo de moral, em refereixo a moral filosòfica, no pas religiosa).

Set partits polítics es presenten a aquestes eleccions, la qual cosa fa que en una població electoral de 27.000 persones més o menys, és un signe (i ben legítim, per cert) d’interès per la res publica. Bé!, però dóna per a tant el país?

Una altra cosa és la credibilitat de les persones que es presentin. Ja sabeu el que penso (normalment dels programes electorals- paper cauché) dels programes escrits que gairebé ningú llegeix (excepte els redactors, per força, i algun que altre militant), i sí dono importància a les persones: la seva honestedat intel·lectual i honestedat física i mental, la seva sensibilitat envers els altres (la famosa alteritat), la seva modèstia i humilitat, i les ganes reals (no teatrals) per saber primer quins són els problemes reals de les persones, que no són els que jo pugui dictaminar, sinó que són ells els que ho han de dir, per tant, els cal escoltar, i molt. I això vol dir apropar-se a les persones individualment o en grup: als més fràgils, indecisos, a voltes silenciosos, conscients de la pròpia petitesa. I explicar com portaran a terme en la praxis dura i, a vegades, agra en el dia a dia.

M’interessen molt els qui es presenten a les eleccions i que mai no oblidaran allò que sempre jo he pensat: “ Sé d’on vinc i és una cosa que no oblidaré mai.” Si esdevé l’oblit, mala cosa. I això, almenys jo, molt modestament ho dic, ho percebeixo només fixant-me com parlen al seu o seus interlocutors els polítics. Si s’arriba al poder i s’oblida d’on venim..., malament. No els ho sembla?

Sí que necessitem temps moral. Ja ho crec! I adonar-nos que els grans polítics de la humanitat, i mestres, des d’Homer fins avui dia, no han estat gairebé mai llicenciats en política i pedagogia. És el temps moral, el llibre que cal llegir i rellegir. Ells el tenien: la vida i les persones.