Eleccions per sorteig

El diari La Vanguardia del 7 de març comentava el resultat d’una enquesta feta al novembre per l’Eurobaròmetre, difosa per la Comissió Europea, a 32.600 ciutadans europeus, entre els quals 1.011 d’espanyols. Per Espanya les dades són reveladores: un 88% diuen desconfiar dels partits, un 79% del Congrés dels Diputats i un 76% del Govern. Esmento aquesta enquesta a títol d’exemple, per ser de les darreres dades a les quals he pogut tenir accés. Les dades de la desafecció dels partits a França i a Europa palesen un increment anual important.

Gil Delannoi, politòleg i sociòleg francès, director de la Fondation Nationale des Sciences Politiques i professor de teoria política, assegura en el seu treball Le “tirage au sort”, comment l’utiliser?, que la democràcia representativa està en crisi. La filiació partidista o la fidelitat electoral que és necessària per als partits polítics que són els actors per a una democràcia representativa clàssica està declinant constantment. El sistema de partits és inestable. Abstenció i volatilitat electoral són factors permanents a les eleccions.

L’article aparegut a la pàgina 9 del diari BonDia del 26 de març amb el títol Els partits passen, els candidats, no. La dificultat de les formacions per consolidar-se contrasta amb el “camaleonisme” i l’instint de supervivència dels polítics, confirma, al meu parer, que la crisi de la democràcia representativa també és evident a casa nostra. Per als que no l’han llegit, va signat per Agències, i l’autor o autors expliquen com han evolucionat els partits a Andorra des de l’any 1997. No tant pel que fa a la ideologia, que no hi hauria res a objectar, sinó en el canvi de nom. En tant que els polítics que s’han presentat com a candidats a les eleccions celebrades des d’aquella data han estat, en general, els mateixos, ho han fet sota diferents sigles o ideologies.

Segons la meva opinió, això confirma que a Andorra en el moment de les eleccions, la ideologia compta poc. Els partits, a casa nostra i fora d’aquí, cada dia més, són organitzacions necessàries per ajudar els candidats a assolir el lloc a què aspiren. De ben segur que ni els candidats ni l’estructura dels partits estaran d’acord amb aquesta opinió molt personal.

Tampoc coincidiran els polítics que no es pot considerar de cap manera com una proposta. El meu interès tan sols és aportar un element d’estudi, de reflexió, i considerar-la, amb possibilitats d’implantar-se en una reinvenció previsible de la democràcia a molt llarg termini, quan la crisi hagi tocat fons.

En determinats cercles d’in­tel·lec­tuals d’Europa s’inicia un moviment (de moment embrionari) que postula pel retorn a l’elecció, per a determinats llocs de les institucions, per mitjà del sorteig. El sistema no és nou. Inventat pels grecs fa 2.500 anys, es va practicar en diferents sobiranies històriques del que avui és Italià, i fins i tot Fer­ran II, el 1493, a la Generalitat de Catalunya. El nombre de persones participants al sorteig per a les Corts catalanes va ser de 66 membres del braç eclesiàstic, 250 del braç militar, organitzat per vegueries, i 206 del braç reial de diferents ciutats i vil·les de Catalunya. El sistema va ser abolit pel decret de Nova Planta l’any 1716.

Tots els sistemes tenen un procediment, i la història de la democràcia demostra que emprar el vot com a elecció i sorteig són, en el fons, igual de democràtics, si bé en tots dos sistemes s’han de prendre precaucions. En la democràcia representativa es concentra en el vot. Però la crisi actual invita a recordar que el sistema de sorteig afavoreix una representació precisa i al mateix moment diversificada de la ciutadania, i satisfà els principis d’igualtat. D’igualtat de gènere (per exemple, sortejant la meitat de llocs a cobrir entre homes i dones), i d’oportunitats, entre el general dels ciutadans. D’imparcialitat, de serenitat i d’equitat.

Quant a la imparcialitat, el sistema no dona lloc a una competició oberta entre persones o partits. Ningú pot prendre partit per un resultat o un altre, intentant manipular les voluntats en favor d’un o altre. La mateixa operació del sorteig impedeix la constitució de coalicions, de faccions, d’estratègies guanyadores o perdedores, d’intervencions, d’influències fora del procés. Maniobres, intrigues, campanyes espectacle. Solament el possible frau en l’acte de l’elecció és una amenaça a la democràcia. La comparació amb un sistema per vot és fàcil. En aquest cas comporta publicitat, competició, lluita d’influències, coalició d’interessos, manipulació mediàtica... i, molt sovint, en les èpoques actuals, mentides, rumors i arguments sincers o no, falses promeses i venda d’il·lusions. Del sistema de sorteig no en resulten guanyadors o perdedors. Montesquieu dins De l’esprit des lois, 1748, llibre II, capítol 3, deia que “la sort és un sistema d’elegir que no afligeix ningú”.

Les modalitats del sorteig per ocupar un càrrec públic són variades, des de l’obligatorietat per a tots els ciutadans de participar en el sorteig, o de solament els ciutadans que voluntàriament vulguin inscriure’s, o, la més pròxima a la democràcia representativa que es practica avui, del sorteig entre els candidats que presenten els partits, els sindicats, les plataformes o les corporacions civils, o un mixt. Existeixen àmplies possibilitats. Si algú està interessat sobre aquesta qüestió, n’hi ha molta literatura. Recomano per simple i didàctica l’obra de Delannois, autor citat al començament.

Però compte, en els seus orígens, ara fa més de 2.500 anys, els que resultaven elegits, en el curs del seu mandat podien ser objecte d’un vot de censura particular, i si el perdien eren castigats a l’ostracisme o a l’exili temporal o perpetu. Així mateix, acabat el mandat d’un any obligatòriament havien de comparèixer davant l’Assemblea de tots els ciutadans per ser aprovada o reprovada globalment la seva acció política en la institució per a la qual havien estat sortejats.

He volgut fer un exercici d’aproximació a aquest sistema i he sortejat entre tots els candidats que es presenten a les eleccions de l’abril. Invito els lectors a fer el mateix. El nostre resultat difícilment coincidirà amb el legal, però sí que podrem comparar-los i treure’n les nostres conclusions. El ciutadà, amb un senzill exercici d’imaginació, podrà intuir en què canviarà la vida política d’Andorra segons el resultat de les eleccions i l’hipotètic per sorteig.

De generalitzar-se el resultat de la minienquesta feta als andor­rans, i publicada a la pàgina 13 del Diari d’Andorra del dia 27, amb el títol Passo de la política, la conclusió de la periodista signant és que la meitat dels andorrans no sap ni la data de les eleccions i que hi ha desconeixement dels candidats, i possiblement el ciutadà analític acabi concloent que el sistema de votació deixa de ser un sistema de sorteig més complicat. Això sí, més espectacular i amb més fum.

En tot cas, el sorteig no té cap oportunitat d’implementar-se a curt termini. La partitocràcia s’hi oposarà enèrgicament per no perdre el control de la política dels estats anomenats democràtics. Encara no està dit que, a llarg termini, acabi per imposar-se sota diferents modalitats.