Les colomes romàniques

Surto de l’Espai Columba a les sis de la tarda de dijous. Miro enlaire, penso en el Pere Canturri i se m’escapa una llàgrima recordant la seva veu. Què diria el Pere si ara fos al meu costat i la llum de la tarda ens amarés després de veure el contingut del recentment estrenat Espai Columba? Probablement m’indicaria amb el dit el campanar de Sant Vicenç, que treu el cap tímidament allà dalt de Roc d’Enclar. I diria: “Veus com ens espia.” I després, travessant la carretera, enfilaríem pel pujadoret fins a ser a tocar de l’església de Santa Coloma. En notar la terra i l’herba als peus, el Pere parlaria del goig de trobar encara un pegat de país lliure de paviment de ciment i de panots i de quitrà. La merla que dijous pellucava a l’herba, també semblava fruir d’aquell racó sense impediments artificials als peus. I, agafant-me del braç, notaria la força humana del Pere Canturri ara projectada amb la seva mirada marxant per sobre el pla de Santa Coloma i cap a travessar tota la vall d’Andorra la Vella i enfilar fins al campanar de Sant Miquel d’Engolasters, la part superior del qual es pot veure tocada pel darrer sol de la tarda. “També ens espia, Jordi, Sant Miquel d’Engolasters.” I després, giraríem la mirada cap a Padern, el “noble Padern que ens guardes la soleia”, com escrivia l’Esteve Albert quan brodava els capçals poètics de les goges de les aigües saltironants pels rierols i de les alçades de les muntanyes andorranes. I verament, Padern, assolellat, barrant del nord els vents i endolcint Engordany i les ara crescudes Escaldes, guarda, com un sentinella etern, la comunitat andorrana que a les seves faldes feineja i viu.

A l’hora d’entrar a l’Espai Columba, una sensació com de quietud espiritual ens fa pujar les escales sense pressa, com si entréssim en un lloc ja venerat de fa molt temps. Nou de trinca, l’edifici per fora té unes línies rectes en el cos principal i un estirat cilindre, que fa de cos d’escala, que ens pot fer pensar per un moment en una forma absidial. Però l’absis de l’església de Santa Coloma, tots sabem que és quadrat i pujant l’escala tenim al cap els frescos romànics que anem a veure i mentalment pensem com i de quina manera els hauran exposat. I tot just arribar a la sala, veiem l’armadura d’acer inoxidable que encaixona les pintures, cinc passos cap a la dreta i una glopada d’aire fresc ens arriba al cap. Deu ser el que manté a una temperatura adient l’atmosfera dedins del que simula l’absis quadrat i allotja a les parets del fons i laterals, a la de l’arc d’entrada i al sostre, les imatges originals que durant nou-cents anys van ser vistes i admirades a la propera església de Santa Coloma, fins que ara fa prop de noranta anys, a la dècada dels anys trenta del segle XX, van ser extretes i venudes. La història de l’arrencament, la podreu llegir en un fris cronològic, que també ens explica altres mostres de patrimoni romànic d’Andorra que van marxar del país i reposen en sales públiques o col·leccions privades d’arreu del món. El cas de les pintures de Santa Coloma, no fou pas excepcional. Justament, a final d’aquest 2019, farà cent anys de la primera arrencada de pintures romàniques, la que aquest primer dissabte de primavera ens porta amb el vol del pensament a l’església de Santa Maria de Mur, al Pallars Jussà. Va ser el primer vol d’unes pintures romàniques catalanes cap a l’altra banda de l’Atlàntic. El Pantocràtor de l’absis central de Mur, avui en dia somia els matins frescos i les tardes lluminoses i plenes de bonança de la conca de Tremp, al Museu de Belles Arts de Boston, als Estats Units. I una part de les pintures de l’absidiola sud, es guarden al Museu Nacional d’Art de Catalunya, a Barcelona. Ben segur que mossèn Josep Maria Mauri, fill d’aquelles terres pallareses que senyoreja el conjunt monumental del Castell i l’antic cenobi de Santa Maria de Mur, farà, des del bisbat d’Urgell, per il·lustrar-nos aquella pionera aventura d’espoli però també de salvaguarda, d’interès comercial però també de capteniment cultural, amb una trobada a Mur, que aplegui els estudiosos i admiradors de l’art romànic.

L’Espai Columba conté i preserva les pintures de l’absis de Santa Coloma. A l’indret on van ser pintades, hi podem veure, des de fa uns mesos, la reproducció amb imatge digital. Un aconseguit resultat pictòric, potser un xic carregat amb efectes sonors i musicals, que ens porta a aquells primers passos de l’art romànic, fets gairebé 1.000 anys enrere. I a l’Espai Columba, un captivador videomural ens porta per altres indrets d’Andorra amb joies romàniques. No té una durada llarga, però si i hagués una bancada per seure, el podríem gaudir amb més atenció i còmodament. Altres peces romàniques, s’exposen com a complement.

I aquelles colomes romàniques que volaven pels cels quan bastien murs i torres de l’església, portant a les ja en aquella època velles terres andorranes alenades de cultura i fe cristiana, volen per l’Andorra moderna celebrant que les tinguin en compte, com a patrimoni que són i com a record i mirada enrere, que ens serveix per mirar endavant. Quan ara fa 12 anys arribaven els frescos des d’Alemanya, gràcies a les bones gestions de recuperació fetes pel ministre de Cultura Juli Minoves, ens en vam alegrar molt i vam dir col·lectivament: benvingudes a casa. Després d’un periple d’exposició a la malaguanyada sala d’exposicions de l’edifici dels bombers, i d’un dormir a l’ombra als magatzems del servei de Patrimoni a Aixovall, ara les tenim en aquest Espai Columba, que pot xocar visualment en un primer moment, però que també des d’un primer moment tiba els sentits i també els sentiments.