Ser i fer

Passejant per Andorra, bé, passejar en el meu cas és un dir, pel tema mobilitat, però, sí que he pogut llegir la major part de cartells de la campanya electoral.

I, concretament, pel que fa referència al dels lliberals, sota de la fotografia del candidat, Sr. Gallardo, es pot llegir la frase següent: “Una altra forma de ser, una altra forma de fer.” Bé, jugar amb el ser i el fer. En tot cas, però, i amb tot el respecte possible, sempre he pensat que canviar el ser, a una certa edat, és bastant difícil. Almenys per la modesta experiència de la vida que jo he tingut i he vist en altres. Sí que es pot canviar el fer i la forma de fer. Indiscutible. I es pot portar a terme dins d’una harmonia, equilibri, conseqüència, o inventar-ho amb certa frivolitat. En tot cas, trobo correcte voler canviar maneres de fer, perquè n’hi ha moltíssimes i, de tant en tant, cal repintar escales i parets.

No parlaré pas aquí del ser i el temps del Heideggar, ni de Sartre, ni de Xavier Zubiri, ni del “Ser y la nada”, ni del “ Sein und Zeït”, obra del primer. Ni de Ferrater Mora i “El ser y el sentido”.....

Però el curiós és que he vist, hi és plaçat des de fa temps, un gran rètol publicitari del Banc Sabadell, més o menys a les vores del Centre Hospitalari, que diu textualment: “Una manera de ser, una manera de fer.”

He quedat bocabadat, estabornit, dels ulls em sorgien llumetes; no m’ho creia; em semblava impossible; era un error meu, vaig pensar. Ho vaig fer anar a mirar a una altra persona. Doncs, sí. Era cert. Hi vaig anar jo per cerciorar-me. Certíssim. Quina casualitat, oi? O be potser la imaginació creativa era tan dadivosa que una mateixa frase o gairebé igual sorgia del sector publicitari d’un banc i també es donava graciosament al departament de campanya d’un partit polític per a unes eleccions?

El que de cap manera era possible és que un banc tingués un partit polític, i que, a l’inrevés, un partit polític feia publicitat molt semblant a la d’un banc. Una monstruositat i una maledicència, sens dubte. Oi?

El que sí que semblava lògic i correcte és que el qui porta la campanya de LA no coneix el país, o bé gaudeix de poca imaginació, o ha cregut que ha inventat la sopa d’all. En tot cas, em sembla –la idea era molt bona contraposar o lligar el ser i el fer– però l’escriptura era, com a mínim, pel que he explicat, d’una manca d’imaginació i creativitat enormes, tenint en compte que ja la utilitzava des de feia temps una institució bancària. En tot cas, si és un d’aquests caps de campanya importats de fora, s’hi ha lluït.

Aquí no s’ha de parlar ni de còpia, ni de plagi, ni d’incorrecció, però sí de banalitat.

Jo en diria que estem enmig del joc dels disbarats. Amb tota bona intenció, amb presses, amb falta de rigor, amb desconeixement del que passa a Andorra, pel que sigui s’ha caigut en un ridícul majúscul, com a mínim al meu modest entendre. I si, a més, ha costat diners...

Després, és clar, es diu que els polítics no llegeixen –ni tan sols els rètols publicitaris– perquè no tenen temps. Ho entendria pel que fa a Heideggar, Sartre, els grans filòsofs del segle XX..., però uns rètols enormes, que trenquen la vista?

En tot cas, ser polític o elegible és costós, fins i tot hom s’ha de preocupar per les frases de la publicitat que no tinguin concomitàncies, com a mínim, sorprenents. Oi?

Així és com estan les coses a casa nostra.