L'habitatge a casa nostra

L’article 33 de la nostra Constitució diu que “els poders públics han de promoure les condicions necessàries per fer efectiu el dret de tothom a gaudir d’un habitatge digne”. En aquest sentit, el govern d’Andorra va publicar un decret el 10 de maig del 2006, pel qual creava la Borsa d’Habitatge, amb l’objectiu d’aconseguir que els habitatges de titularitat privada que es trobaven desocupats es posessin a disposició del mercat de lloguer, mitjançant la cessió voluntària al Govern de l’ús, el gaudi o l’administració d’aquests habitatges, amb un preu de lloguer reduït en relació amb el preu de mercat. Era un moment en què gairebé no hi havia oferta de pisos de lloguer disponibles al mercat immobiliari andorrà, i les rendes s’havien incrementat desorbitadament.

A l’any següent, agost del 2007, es produeix el col·lapse mundial en els mercats financers de les hipoteques “subprime”, que són el preàmbul de la caiguda de Lehman Brothers, i la major crisi mai coneguda en el mercat hipotecari financer. Una crisi que també arriba i afecta de manera notable l’economia andorrana.

Arran d’aquesta crisis financera, les entitats bancàries demanen més liquiditat i solvència als promotors, futurs compradors de béns immobles, cosa que també provoca més demanda en el mercat del lloguer. Llavors baixen les vendes, perquè els promotors no veuen prou clar posar més producte al mercat.

L’aprovació de la Llei del Sòl i el desplegament dels plans d’urbanisme parroquials els anys 2006-2007, han limitat el sòl construïble, el desenvolupament de les unitats d’actuació per obtenir més sòl urbà és carregós i comple, els percentatges de cessió dels plans d’urbanisme també tenen el seu efecte en la creació de sòl urbà nou, i tot plegat fa que el sòl sigui escàs i que els preus s’hagin mantingut en aquest període de crisi, o que fins i tot s’hagin incrementat.

Un altre factor extern que també ha afectat l’habitatge ha estat tot el desplegament legislatiu que s’està efectuant a Andorra durant la darrera dècada, amb l’objectiu de sortir de les llistes grises de països poc cooperants i seguir les recomanacions de l’OCDE i del Moneyval. Entre d’altres, els Convenis de no-doble imposició i la Llei d’intercanvi automàtic d’informació en matèria fiscal, especialment la Llei 19/2016 de 30 de novembre de 2016.

Amb aquesta informació sobre la taula —tot i que n’hi ha molta més—, el que no s’entén a primer cop d’ull és que el Govern Demòcrata derogués el 27 de gener de 2016 la “Borsa d’habitatge” creada 10 anys abans, aprofitant l’estructuració del Ministeri d’Afers Socials, Justícia i Interior.

Els consellers d’Unió Laurediana + Independents de la Massana ja vam advertir el Govern de les conseqüències d’aquesta Llei 19/2016 d’Intercanvi d’informació en matèria d’habitatge. Malgrat els advertiments i les esmenes presentades per poder subsanar o minimitzar el problema en la mesura del possible, no vam ser escoltats.

I ara ens trobem amb un problema: “hi ha una manca d’habitatge de lloguer”.

Estic convençut que si a la Borsa d’habitatge se li hagués dotat dels recursos necessaris des de la seva creació, no s’hauria derogat mai. I també estic convençut que si la Borsa d’habitatge hagués pogut posar en alerta i fer les recomanacions necessàries altres departaments del mateix Govern perquè el mercat de l’habitatge no es trobés col·lapsat, no estaríem tan atrapats com estem.

El que és totalment cert és que en matèria d’habitatge, les polítiques són sempre a mitjà i llarg termini. El que cal és perspectiva i previsió, cosa que malauradament els Demòcrates no han tingut.

Les solucions passen per planificar les necessitats a llarg termini, analitzant els cicles econòmics i les necessitats futures de la població.

Passen per dissenyar polítiques que estimulin la posada d’habitatges al mercat de lloguer, com podria ser destinar el percentatge de cessió obligatòria a habitatge de lloguer a preu reduït.

Passen per incrementar un percentatge de la volumetria i destinar-lo a habitatges a preu reduït.

Passen per eximir del pagament de l’impost de transmissions immobiliàries als inversos que vulguin adquirir propietats i posar-les al mercat de lloguer.

Passen pel manteniment de la disposició transitòria segona de la Llei de mesures urgents relatives a l’arrendament d’habitatges, relativa a la rehabilitació d’edificis antics a habitatge de lloguer.

Passen per donar seguretat jurídica als inversors en habitatge de lloguer.

Passen també per respectar els drets de l’usuari.

Passen per un intervencionisme ajustat en el marc de l’economia de mercat, el desenvolupament equilibrat de la societat i el benestar general.

I tot això es podia fer des de la Borsa d’habitatge, des d’un departament d’habitatge, des d’allà on sigui, però des de la direcció d’un govern que disposa, o hauria de disposar, de tots els estudis d’impacte, de totes les variables, etc. que cal tenir abans de prendre una decisió tan important com aquesta.

El Govern sap els metres quadrats que s’autoritzen al país per any, per parròquia, per local de negoci, per habitatge, per xalet, per aparcament, per magatzem, per destí, etc. És el Govern qui al final autoritza les construccions i els canvis d’usos del edificis. En definitiva, és el Govern qui té tota la informació. Necessitem un govern que governi, que ho faci amb perspectiva, amb visió de futur i preveient les necessitats de la població.

El govern Demòcrata no ha estat capaç de veure els problemes, no ha estat capaç de dissenyar polítiques que estimulin l’entrada de producte al mercat, i ara es troba col·lapsat per la bombolla immobiliària, i en aquest cas la de l’habitatge de lloguer, la que pateixen els ciutadans i ciutadanes d’Andorra, sense perdre de vista que ha deixat atrapats milers d’inversors que han confiat en Andorra.

* Joan Carles Camp, Candidat a Terceravia