Gràcies, senyor Síndic

El títol d’aquest article que llegiu la vigília de les eleccions al Consell General semblaria enfocat a agrair la tasca com al Síndic General del qui les darreres dues legislatures n’ha tingut el càrrec, Vicenç Mateu. I és ben clar que, juntament amb la Subsíndica Mònica Bonell, cal felicitar la seva sindicatura. El Síndic Mateu ha tingut dues de les maneres de fer sense les quals la visibilitat de la praxi política no assoleix la funció bàsica, que no és altra que la de fer el possible per millorar el present i mirar de cara al futur, amb ganes i amb esperança. Aquestes dues qualitats són: pedagogia i discurs. La pedagogia va més enllà de l’ocupar la presidència del Consell, de moderar la vida parlamentària. Serveix per incidir en el propi cos polític, per aportar visions i maneres de fer, per marcar tarannàs amb prou solidesa per configurar un ambient, un entorn, una atmosfera que sigui agradable i alhora efectiva. I si hi ha bona pedagogia, el discurs, l’expressar davant el poble els ideals i la voluntat de superar les dificultats, es mou en un to nítid i constructiu, lliure de conceptes amagats i de pors. Gràcies, doncs, senyor Síndic Mateu i senyora Subsíndica Bonell, per la contribució a una Andorra en conjunt cada vegada millor.

Però feta la merescuda felicitació, parlem ara de la intencionalitat del títol: “Gràcies, senyor Síndic.” És la frase escoltada sovint quan comença la intervenció d’algun membre del Consell General i sobretot, cada vegada que acaba la seva intervenció: “Gràcies, senyor Síndic” o, si el Síndic és absent, “gràcies, senyora Subsíndica”. Són les tres paraules dites ja com una cantarella apresa, un tràmit d’educació i procedir que surt d’esma. Tant hi fa si en la intervenció, llarga o curta, l’expressió de qui parla des de l’escó o des del faristol ha estat una monòtona lectura d’un text escrit, sense ritme i cap mena de gràcia. En acabar, sentirem el “Gràcies, senyor Síndic” i veurem com qui parlava des de l’escó queda cofoi i satisfet o cofoia i satisfeta i qui ha sortit al faristol retorna cap al seu lloc igualment amb posat de satisfacció. Sembla com si en dir: “Gràcies, seny-or Síndic”, tot estigui ja dat i beneït. I tot seguit, si hi ha preguntes i repreguntes, tornarem a sentir: “Gràcies, senyor Síndic”.

Demà les eleccions donaran el nombre de representants de cada formació política que s’hi presenta. Un bon reguitzell d’escons veuran cares noves, que durant la campanya electoral hem vist en els actes propis de cada colla o en els debats que en gran quantitat han tingut a les ràdios i a la televisió. I si hem de ser objectius, el cribrar, el garbellar, la tria que surt de les eleccions, hem de pregar que tinguin l’encert natural de triar els que tinguin més qualitats i capacitat per seure en un lloc de tanta responsabilitat com és el Consell General. Sí, repeteixo, hem de ser objectius, hem de dir que escoltar segons qui, fa sentir una certa vergonya aliena, perquè ni una canalla d’escola primària faria un paper tan galdós. L’expressió oral, la naturalitat, la immediatesa, queden esborrades per una lectura de textos que porten preparats i que llegeixen com si llegissin la guia telefònica. La càmera de televisió ens mostra un cap sense ulls, perquè estan prou ocupats a llegir. I en no veure els ulls, la mirada, allò que dona caràcter i et permet saber com dringa qui tens al davant, tampoc la podem apreciar. I sense mirada, la veu queda igualment diluïda i el discurs fa aigües directament. En escoltar i veure les intervencions de segons quins candidats, ens preguntem com s’ho faran si resulten elegits i han de parlar en seu parlamentària? Doncs ja ens ho podem imaginar: pujaran a l’escó i llegiran la seva exposició i a les preguntes i repreguntes tornaran a llegir i tal dia farà l’any. I sabeu allò que sí que diran sense llegir, mentre ja fan el gest d’apartar el micròfon o es giren per abandonar el faristol? Ho sabeu eh? “Gràcies, senyor Síndic”, i fins a la propera.

La classe política de l’Andorra actual va coixa de pedagogia i de discurs, d’allò que parlàvem al començament en referir-nos a les qualitats del Síndic Mateu. I, vist el panorama, em sembla que aniria bé activar a la seu del Consell General una mena d’aula on qui tingui la representació del poble, pugui aprendre a desenvolupar la seva funció amb una mica més d’elegància i batec. I que quan diguin: “Gràcies, senyor Síndic”, notin que s’han expressat davant el poble amb la dignitat que el poble es mereix.