Embafament electoral?

Des del el mateix moment en què s’instaurà la democràcia

–un invent d’Atenes, dels segles VII al V abans de Crist– començà a criticar-se per les seves imperfeccions: la formació d’oligarquies, la corrupció política, la demagògia, l’abúlia política de la ciutadania, el prejudici dels votants, l’aparició d’una democràcia dels crèduls, de baixa qualitat. La democràcia, al meu entendre, exigeix esperit crític per part del poble que la recolza. La democràcia cal reconquerir-la, profunditzar-la i reconstruir-la cada dia. Per tant, cal que el poble estigui ben informat del que succeeix. La bona estreta relació entre el coneixement públic de la veritat i la democràcia és absolutament cabdal. La mentida minva la democràcia i és imperdonable si la practiquen les autoritats elegides per la ciutadania.

Però, per altra part la democràcia és la menys perniciosa de les politeies possibles. En fi, aquesta seria més o menys el concepte grec de la democràcia, al meu entendre, sintèticament expressat.

Avui en dia, més enllà de les seves qualitats, l’estabilitat de la democràcia és precària. Interessos particulars, grupals, sectorials, financers, es barallen entre si. Idealitzar la democràcia sense reconèixer el seu mal ús, a vegades és molt fàcil, de la mateixa manera que es pot caure en el cinisme i pensar que les misèries de la política democràtica justifiquen el menyspreu envers la democràcia. Acceptar les seves limitacions i respectar (la qual cosa no significa no criticar-les, i canviar-les si és el cas) les lleis imperfectament elaborades pels parlaments democràtics és fonamental.

Fins ara la política millor que existeix és la democràcia representativa. Però cal convèncer la ciutadania que és factible i just instaurar una política millor i ha de ser un treball dels més difícils per donar entenent la ciutadania que és possible. Per tant, no sento l’embafament democràtic. Sí de totes totes, l’embafament electoral.

Per fi, hem arribat al dia de les eleccions al nostre país. Dic per fi, pel fet que s’ha pogut veure en grau més o menys tenebrós les imperfeccions del que dèiem abans: mentides, mitges veritats, batusses innecessàries, vodevils; també serietat, respecte, fins i tot humor, tot barrejat. També un cert rigor i certa profunditat en algun dels elegibles.

Però també cal ser sincer i objectiu: l’espectacle del país del Sur és monstruós. I el Brexit? I Turquia? I Itàlia? I els Trump?

–n’hi ha més d’un, de Trump– dels EUA? Populismes, a Andor-ra, també, que llancen solucions simplistes per a problemes ben complexos.

Els he de confessar que aquest cop m’ho he mirat (i admirat) amb una actitud barreja de cinisme blanc, tristesa, cabreig, silenci i embafament electoralista sense caure en la temptació del “ja s’ho faran”. El Coprincipat constitucional d’Andorra és massa important per a la nostra subsistència, davant d’artificials republicanismes que no tenen cap tradició ni intel·lectual, ni jurídica, ni moral en el nostre país. Només cal ser humil i realista per saber que ni jo, ni els que es presenten a les eleccions no estaríem aquí, sense el coprincipat que ens ha salvat, en certes ocasions, de caure a les mans del nord o del sud. Cal llegir i rellegir la història d’Andorra.

Assistir, vulguis o no vulguis, a una obra de teatre, durant 15 dies i 15 nits seguits, en què molts dels actors i actrius en el moment d’actuar no recorden el paper, no deixa de ser dur. He vist castells a l’aire; personatges de Disney; el país de les meravelles; algú s’ha atrevit fins i tot amb la “moneda nacional”; querelles a la batllia; sopars de duro; algunes idees no realitzables; la cultura com a marca d’una parròquia; rotondes, desviacions; “turisme de qualitat”, avortaments i Coprínceps, tot alhora; lloguers baixos, sous alts... (d’on es treuen els diners si no s’augmenten els impostos?); gats, gossos; moltes “coses” més o menys copiades del sud; molt anar “contra”, més que anàlisi rigorosa del present i propostes concretes i sobretot realitzables per a l’immediat futur. En tot cas, els desitjo a tots i a totes sort, merescuda o no, èxit en les seves comeses pels qui guanyin, que no oblidin que no ha estat per mèrits propis, sinó perquè així ho ha volgut el ciutadà; i pels qui perdin, que no guardin coïssor i que sàpiguen que sempre hi ha segones oportunitats.

I als CC de la Massana, amb

el seu equilibri-desequilibri,

–me’ls estimo molt– com a bons oportunistes, si guanyen, i guanyen a la nacional els uns o els altres, sigui qui sigui, suposo que trobaran bon aixopluc. També menció especial pel tripartit: PS-LA-Andorra Sobirana...

Per sobre de tot, que sigui una democràcia neta, no espúria, i que respecti totes les persones d’aquest país. No es creguin: no és tan fàcil quan hom se sent de iure representant del poble, “poble vell, afamat i humiliat” com diria W.H. Auden, que de-sitja rigor, serietat, realitats més que promeses i una vida material i moral més digna.