Un Coprincipat: vuit segles de mutacions

Ara que sortim de quinze dies de campanya electoral i mesos de precampanya, cal fer un debat més assossegat i raonat de certes idees. En els darrers mesos hem sentit per part d’alguns candidats que el Coprincipat corria perill, sobretot si el parlament legislava sobre pràctiques prohibides per l’Església. Aquest discurs de la por reforça diverses idees: que el Coprincipat és fràgil, que és immutable, que condemna certes idees a ser tabús, i que limita l’expressió del poble andor­rà. Aquest article té com a objectiu mostrar que el Coprincipat és un model fort i robust, que durant els seus 800 anys d’existència s’ha adaptat a les circumstàncies exteriors i a les demandes del poble andorrà. En definitiva, des del 1278, el Coprincipat s’ha confrontat a qüestions més existencials que les que s’han plantejat en aquesta campanya. I sabeu què? Se n’ha sortit.

El Coprincipat no ha estat sempre tal com el coneixem el 2019: ha evolucionat tant per factors externs com per factors interns. Com ja és ben sabut, les funcions del Copríncep francès han recaigut sobre l’emperador, el rei de França i el comte de Foix, abans de recaure sobre el president de la República francesa. Fins i tot durant el període comprès entre el 1793 i el 1806, la funció de Copríncep francès va romandre vacant, com a conseqüència de la Revolució francesa i l’abolició dels privilegis feudals. En d’altres termes, la figura del Copríncep francès ha evolucionat profundament en aquests 800 anys.

L’evolució no ha estat sols en la forma, sinó que també en el fons. Com explica Nemesi Marquès en les Institucions Públiques del Coprincipat, els Coprínceps francesos varen absentar-se progressivament en l’exercici dels seus poders a les Valls durant els segles XVII i XVIII, fins al punt que les funcions legislatives van ser exercides exclusivament pels bisbes d’Urgell entre el 1766 i el 1778. Per contra, França es va llançar a una política de més presència al Principat a la segona meitat del segle XIX, amb el desplegament de serveis de l’Estat, com ara La Poste o les escoles públiques.

De la mateixa manera, amb el desenvolupament dels estats nació i del seu expansionisme, els Coprínceps esdevenen un mur de contenció envers la voluntat d’estats veïns d’annexionar Andorra. El bisbe Iglesias és el millor exemple d’aquesta funció protectora que adquireix el Coprincipat, quan manifesta en el seu discurs de jurament al Consell General, el 1943, que “Espanya no menystindrà de qualsevulla manera la sobirania d’Andorra”.

En d’altres paraules, la institució del Coprincipat, a l’inici fruit d’una simple divisió de competències entre dos senyors feudals, es transforma, adquireix i abandona funcions al llarg dels seus 800 anys d’existència, segons circumstàncies externes al Principat.

Paral·lelament, el Coprincipat s’ha anat adaptant a les demandes que han emanat del poble andorrà. Al segle XV, els andor­rans demanen formalitzar l’assemblea de la Vall; els Coprínceps acullen favorablement la proposta i es crea l’any 1419 el Consell de la Terra. L’àmbit competencial d’aquesta institució es limita al principi a la “facultat econòmica de tota la terra d’Andorra” i a “vetllar per la conservació de les seves llibertats, immunitats, privilegis…” (Antoni Fiter i Rosell, Manual Digest). A poc a poc, el Consell assumeix la competència en matèries que eren considerades competència exclusiva dels Coprínceps, com ara pel que fa a la residència d’estrangers a Andorra. Aquest creixement competencial s’acompanya de l’eixamplament del cos polític, al qual els Coprínceps acaben assentint: la Nova Reforma del 1866 dona el dret de sufragi a tots els caps de casa, l’any 1933 s’adopta el sufragi universal masculí i l’any 1970 es reconeix el dret de sufragi de les dones.

Tanmateix, el canvi més radical del Coprincipat arriba amb la Constitució. Els Coprínceps van acceptar la cessió de competències que havien exercit durant segles, en especial la competència en matèria de política exterior i de justícia. La primera s’andorranitza amb la creació del ministeri d’Afers Exteriors i la segona ho fa progressivament. L’evolució del Coprincipat per factors interns es podria resumir de la manera següent: “Quin pare d’entre vosaltres, si el seu fill li demana peix, en comptes de peix li donarà una serp?” (Lluc 11:11).

En definitiva, el Coprincipat ha estat constantment sotmès a mutacions en els seus vuit-cents anys d’història; la seva fisonomia ha evolucionat i, indubtablement, seguirà fent-ho en el futur. Escudar-se en el Coprincipat per eludir qüestions polítiques o socials no és sols desconèixer la història del nostre país, sinó que també és vehicular idees errònies sobre el Coprincipat. És, sobretot, menystenir la fortalesa i la capacitat de resiliència del nostre model aviat mil·lenari.