Cervera amb Passió

Sovint, en albirar Cervera, venint per carretera des de Lleida, recordo les paraules del doctor Lluís Casassas i Simó, escoltades d’ell en les excursions sabatines de geografia pràctica que ens regalava a mitjan dècada dels vuitanta. Sempre amè i didàctic, ens fornia informacions lligades al territori per on ens guiava, escoltant-lo atents, encuriosits i jovencells aprenents com érem: “Cervera i el camí del blat, el camí ral de Barcelona. Cervera i el museu del blat i de la pagesia. Cervera i Agustí Duran i Sanpere. Cervera i la Passió”. Punt de referència geogràfica en l’anada i la tornada de Barcelona, encara que amb la construcció de l’autovia hi passem d’esquitllada, Cervera és lloc de pas de les terres segarrenques, de la vella Sikarra, cap a les urgellenques a ponent i les anoienques a llevant.

De lluny, ja en temps antics, des del coll de les Savines, on ara s’emplaça l’església de Santa Maria de Cervera, la polseguera albirada del camí ral devia donar força i caràcter a l’indret. Traginers i pelegrins, viatgers i viatjants, gent de poble i alta jerarquia feien repòs i nit a Cervera per prosseguir l’endemà. Avui, després de centúries, encara admirem la talla romànica policromada de la Mare de Déu del Coll de les Savines, del segle XIII, patrona de Cervera, a la dita església de Santa Maria.

La Cervera actual, capital de la Segarra, va lligada, per tradició, a la Passió, la representació que cada Setmana Santa, des de l’any 1481, i amb pocs buits, és duta a terme per la gent de la ciutat. És considerada la recreació de la Passió més antiga d’Europa i el pas dels anys, lluny d’aigualir-la, li dóna encara més solidesa. Entesa com una expressió cultural amb pes històric i arrelament, mou a Cervera gent d’arreu que s’acosta a veure la funció al Gran Teatre de la Passió. Però des de fa tres anys, des del 2016, la bona gent de Cervera també representa en una funció d’assaig general i el dia següent en funció única, l’anomenada Passió Medieval de Cervera, amb text de Baltasar Sança i Pere Ponç, datat el 1534. Aquest any fou el passat dissabte 6 d’abril que, davant una escenografia i el vestuari d’època, vam poder gaudir, amb profunditat i amb els sentits a tibar de pell, del text escrit en català antic del Misteri de la Passió de Crist, representat al bell mig de la nau gòtica de Santa Maria de Cervera, on la llum del dia que al caient de la tarda entrava a través dels vitralls es va anar marfonent fins a l’encesa de les espelmes i llums de cera, arrossegant-nos, agafant-nos literalment l’espai, la veu, la música i els clarobscurs, i situant-nos cinc segles enrere.

Quin goig, gent de Cervera, quin goig de poder viure!, reviure la Passió Medieval que avantpassats vostres van començar a representar al mateix temple i que, ben aviat, degut a les disposicions del Concili de Trento, a mitjan segle XVI, van haver de fer la Passió a la plaça Major i al carrer Sebolleria. Ara, de nou a dins de l’església, podeu tenir la seguretat que ens feu tocar el cel amb l’olor d’encens i també l’infern, amb el sofre cremat, i que les dues hores són viscudes amb ulls, oïda i sentiments desperts.

Fent cua per entrar a l’església, després de recórrer el carrer Major de punta a punta –el carrer Major de Cervera que en caminar-lo et fa notar sempre una sensació de silenci colrat de solitud i d’aplom del temps en les façanes i balconades–, fent cua miràvem les mènsules barroques dels balcons de la Paeria de Cervera, i recordàvem la descripció que el preclar estudiós cerverí Agustí Duran i Sanpere en va fer amb tanta acurada observació. Unes mènsules que han inspirat l’exposició col·lectiva Mènsula, inaugurada diumenge passat, com una de les activitats de Cervera capital de la Cultura Catalana 2019. I, en plena capitalitat cultural, el govern de la Generalitat ha acordat, aquest 9 d’abril, declarar la Festa Major del Santíssim Misteri de Cervera com a festa patrimonial d'interès nacional. Aquesta Festa Major se celebra anualment els dies 5, 6 i 7 de febrer i el seu origen es remunta al 6 de febrer de l’any 1540, quan a l'altar de Sant Nicolau, de l'església de Santa Maria de Cervera, en el moment de partir un fragment de la Vera Creu, Lignum Crucis, brollà una gota de sang i va esclafir un gran tro.

I d’aquí encara no un mes, a començament del mes de maig, a Cervera tindrà lloc el Recercat 2019, la quinzena edició, itinerant, de la jornada de cultura i recerca local dels territoris de parla catalana, en el qual acudirà la Societat Andorrana de Ciències, puntual i activa com sempre i en què ens hi trobarem, amb passió, emplaçats entre altres temes, per escoltar la taula rodona Mosaic d'experiències: Agustí Duran i Sanpere, figura cabdal per a la cultura a la Catalunya de principis de segle XX”, amb la participació de Jaume Zamora Escala, arxiver i historiador, de Teresa Salat, historiadora i d’Eulàlia Duran, historiadora, filla d'Agustí Duran i Sanpere, que, per cert, junt amb el seu pare, va publicar el text La Passió de Cervera. Misteri del segle XVI, editat per Curial Edicions Catalanes a Barcelona l’any 1984. Text que ha estat adaptat per Montserrat Pont per a la representació de la tan reeixida Passió Medieval.

Ens plaurà molt escoltar l’Eulàlia Duran parlar del seu pare. I visitar la casa dels Duran, seu del Museu Comarcal de Cervera, tan actiu i amb efectiva implicació en la vida cultural cerverina i segarrenca.

Per anat fent tast, llegim uns apunts sobre Agustí Duran que la seva filla va llegir davant el ple de l’Institut d’Estudis Catalans l’any 2000: “No el recordo com un home pacient i erudit, de despatx, tot i que també ho era; sinó més aviat com una persona inquieta, activa, que caminava de pressa pels camins de la Segarra o pels carrers de Barcelona. La curiositat era en ell un element primordial: curiositat per tot, tant per les coses de casa com per les de fora. Això li donà sempre molta vitalitat i un cert neguit. No fou un polític, tot i que s’endinsà a fons en la política cultural; no milità en la resistència, però ajudava discretament sempre que podia i es preocupava d’arxivar clandestinament a l’Arxiu la propaganda política catalanista que es difonia els anys quaranta. Fou senzillament una persona que dedicà tota la seva vida, i l’arriscà més d’un cop, al servei del seu país, i procurà salvar-ne les arrels en una època en la qual tot estava per fer i, després, quan tot semblava estar perdut.”