'“Quo vadis”, Europa?'

“Quo vadis”, Europa?, és un llibre coordinat per Miquel Seguró, i Daniel Innerarity, intel·lectuals i politòlegs de gran prestigi en el qual es plantegen la situació actual d’una Europa unida i confraternal que consideren que, avui, està molt deteriorada.

A tal fi, plantegen quatre camins que caldrà reflexionar seriosament. M’ha semblat interessant fer una síntesi per al lector que no hagi tingut contacte amb el llibre i el treball de Miguel Seguró i de Daniel Innerarity, com a coordinadors. El títol del qual és ¿“Dónde vas”, Europa?

A tal fi, en faré una breu síntesi del que em sembla més actual i del que tots hauríem de conscienciar-nos, sobretot els homes públics, si ja no ho han fet.

D’entrada, consideren que “no hi haurà solució a la crisi institucional de la Unió mentre no guanyi un discurs diferent que aconsegueixi convèncer que els estats membres ja no són autàrquics, sinó interdependents i, per tant, obligats a la cooperació”.

És cabdal aquesta afirmació davant la qüestió de la sobirania nacional, que en gran part ja s’ha delegat a la Unió. Els estats membres han de treballar d’una manera més transnacional que no pas intergovernamental. Què passarà amb els estats associats?

La segona qüestió és referir-se a l’Europa social. En aquest sentit aquests politòlegs afirmen que “la convergència de les polítiques socials ja no pot ser entesa a conseqüència de la integració, sinó com a condició per a la integració”. És, en definitiva, una “conditio sine qua non”.

La ciutadania se sent amb por davant de la globalització, per tant caldrà un contracte social explícit i un criteri de justícia distributiva.

El tercer repte consisteix en, com es “creen formes de convivència que permetin una gestió de la diversitat més bona”. I continuen: “La crisi dels refugiats ha estat una tragèdia i un símptoma de la crisi estructural de la Unió Europea, una veritable incoherència en relació amb els valors de sempre”. D’ací, l’avançament de la ultradreta i el feixisme arreu d’Europa, arreu del món. Tornem al món de la tribu?

El quart concepte a tenir en compte és el tema palpable de la desafecció juvenil. Però ells entenen, com a joves, no només els universitaris, o els que comencen en el món laboral, sinó els “que acostant-se als quaranta anys encara viuen amb la incertesa de la precarietat del seu projecte laboral i, per tant, de les seves vides”. Diuen que la “forquilla que va dels 25 als 49 anys és la que va donar més suport a Le Pen en la segona volta de les presidencials franceses”.

Reflexions molt importants al meu entendre de cara a l’associació d’Andorra a la Unió Europea, encara que no sigui com a estat membre, però la filosofia política és clara per a tots els qui d’una manera o altra no són o no som euroescèptics. Es perd sobirania per guanyar interdependència; diàfana aposta per les polítiques socials, la qual cosa demana un contracte social i un criteri de justícia distributiva; capacitat d’acollida de la immigració; desafecció “juvenil” fins als 40-50 anys pel que fa a la precarietat. I por, molta por, sàviament utilitzada pels ultra d’un cantó i de l’altre de l’espectre.

No és tant el problema de la filosofia política que demana l’Europa del futur, en el cas d’Andorra, on gairebé tothom hi estaria d’acord, sinó en quiratar ben clarament el que, en la praxi significarà per al país petit andorrà, la posada en marxa d’aquesta filosofia política, en tots els àmbits socials, econòmics, polítics i culturals. Si no al temps. Que Andorra canviarà? Segur. Positivament o menys? És del que caldrà que tots ens conscienciem. En tot cas, Andorra serà diferent, sens dubte. Al meu modest parer. I saben per què? Perquè Europa i el món ha canviat. I la gallina d’ous d’or, també. Progrés per a Andorra? Potser sí. Però en tot cas, sobre unes altres bases.

Interessant el llibre ¿“Donde vas”, Europa?