“Sic transit…”

Caminava per la capital cap a la parada del clípoli i de sobte van aparèixer, lluny i allunyant-se, els panells amb els quals havien estat cartells electorals, amb els retrats dels candidats, potser cap al magatzem, per descansar fins a la campanya de les comunals, potser cap a la deixalleria. Era tota una il·lustradora de la dita llatina “sic transit gloria mundi”.

En aquest poblet i país nostre, més que en qualsevol comunitat gran, gairebé tothom assoleix, una vegada, una altra, o sovint, els que anomenen minuts de glòria, d’aparició pública a un o un altre mitjà.

La imatge em retornava, també, alguns records i pensaments del dia 7 passat. Primer, les cues inesperades davant el comú, i com fins a cinc persones –segur que van ser més– marxaven sense esperar i algunes costava de creure que tornessin més tard.

I tanmateix la participació, contra el que alguns pronosticaven, va millorar respecte al 2015. Prop del 70 per cent de votants efectius sobre el cens és gairebé, en paràmetres internacionals, un èxit. Molt per sobre dels resultats habituals en els comicis a democràcies ben consolidades, com ara les presidencials dels Estats Units d’Amèrica, o en les del Parlament Europeu. Molt bon senyal.

En general, poc podia sobtar dels resultats, entre el desgast de l’anterior majoria, habitual en els mandats perllongats i la derrota (definitiva?) d’una proposta que va arribar a governar però ha viscut la pèrdua successiva de suport, agreujada per la dispersió de vots, mes que fossin pocs els “perduts”, els testimonials.

Els que no són (som) partidaris de les majories absolutes, perquè conviden a imposar decisions, allò que s’en diu passar el corró, satisfets. Més en un temps on el consens i el seny calen sobretot, davant reptes de futur tan importants com l’acord amb la Unió Europea –inevitable, però amb els efectes negatius mínims que es puguin aconseguir- les reformes en serveis socials, especialment de la CASS.

Fins i tot, amb la necessitat de pactes, potser hauria arribat el moment, també, de canviar la normativa electoral sobretot en el que afecta el sistema majoritari pur que s’aplica a les circumscripcions parroquials. Un guanyador de poder total amb unes regles del joc, difícilment les canviarà. Potser Roig l’encertava en proposar la supressió d’aquesta mena de “senat dintre del consell”, perquè partits i coalicions ja es preocupen i ocupen d'incloure a les llistes persones “amb tirada” de totes i cadascuna de les parròquies..

Un altre detall per celebrar ha estat la consecució gairebé exacta de la paritat de gèneres a la nova cambra. Rosa Ferrer, d’enllà on sigui, haurà estat una de les que més se n'haurà alegrat.

Hem assistit també a dimissions abans de la fi dels mandats d’algun cònsol i conseller comunal. S’explica pel calendari, és legítim i legal, potser no contrària l’ètica, però sí a l’estètica: lleig. I també s’explica per la normativa electoral que qualsevol pacte, si es vol efectiu a la pràctica, s’hagi de tancar abans i no després de la votació.

Això de les dimissions prematures a les parròquies seria més fàcil d’evitar. Només caldria avançar una convocatòria de comunals i potser prorrogar una mica les generals. Amb uns pocs mesos de les unes i de les altres hi hauria prou per facilitar que als consells comunals tots els electes complissin el compromís amb els votants respectius de romandre-hi tota la legislatura.

I com que hi ha una altra dita llatina implacable que no necessita traducció (“tempus fugit”) d’aquí a un no res ja començarem a tenir notícia de com i qui prepara la compareixença a les comunals. Perquè la precampanya, o companya, com deia aquell president de Veneçuela abans de prendre possessió i tot, ja ha començat fa dies. També la d'aquí a quatre anys al Consell.