Victor, Quasimodo, Esmeralda

La xàldiga que salta trapella i fa forat a la xarpellera de Quasimodo. La xàldiga que Victor Hugo mirava embadalit, lluny de París, a la cabanya del Pirineu navar­rès, escrivint amb el pensament la claror de les flames, l’olor de la reïna i el crepitar del bruc al foc a terra, amb el delit del gust d’uns ous ferrats per sopar compartits amb Juliette Drouet: “L’amo havia amuntegat en el foc a terra gavelles de ginesta sobre una pila de falgueres seques. Hi acostà la metxa de reïna: en un obrir i tancar d’ulls un gran foc espurnejant va pujar per la xemeneia amb remolins de centelles, i una resplendor flamejant i vermellosa, que omplia la cabanya, va fer eixir els relleus sobre els forats obscurs, las gropes de les mules, la gàbia de les gallines, el vedell adormit, els trabucs amagats, la roca, el rierol, els brins de palla colgant del sostre com fils d’or, els rostres aspres dels meus companys i els ulls aterrits del nen espantat. Els capfoguers negres amb boques de monstre destacaven sobre un fons de brases ardents i semblaven dos gossos de l’infern panteixant a la foguera. Però res d’això, ho confesso, em cridava l’atenció; la tenia, sencera, fixada en una altra cosa. Un gran esdeveniment acabava de produir-se a la cabanya. L’amfitrió havia descolgat del clau el paelló!”

Victor Hugo va rondar pel Pirineu occidental a mitjan segle XIX. Feia prop de quinze anys que havia escrit Notre Dame de Paris i les pedres de les cabanyes de pastors, revellides i solitàries, li feien notar el mateix plaer en mirar-les, com si fossin les de la seva admirada catedral. Havia fet perquè Notre Dame se salvés de la moda d’ensorrar edificis vells per bastir-ne de nous, amb línies neoclàssiques que ell veia innecessàries, edificis opulents i racionals com si fossin una llosa fosca que tapa la claror senzilla i natural.

En els ulls clars d’Esmeralda, el cel blau de París volava ple d’ensonyaments i amors. Allà a la cabanya de pastors pirinencs, la mirada d’Esmeralda sorgia en la claror de les flames i en els racons foscos, darrere uns saques de xarpellera, hi notava la mirada de Quasimodo, oint fins Victor, des del Pirineu, les campanes de Notre Dame, tan llunyanes.

El foc, la xàldiga, ha encès aquest dimarts el sostre i el sota cobert on Quasimodo hi feia vida i on va amagar Esmeralda de les grapes dels malvats. Victor Hugo el tenim tots present en veure la carcassa rosegada pel foc, l’esvelta agulla caiguda, els refets encertats que just quan Hugo era al Pirineu, Eugène Viollet-le-Duc, arquitecte sense vel·leïtats neoclàssiques, obrava a la descuidada Notre Dame de després de la revolució francesa. Viollet-le-Duc, que era les antípodes de Pierre-François-Léonard Fontaine, encasellat irònicament per Hugo com a arquitecte de “la bona escola”. Victor Hugo escrivia un dia i segurament avui diria, davant la mitja ruïna del foc, amb llàgrimes als ulls però sencer d’esperit: “D’una ruïna secular se’n surt amb l’ànima engrandida i dilatada.”

Victor Hugo va salvar Notre Dame de la picota o de convertir-la en un pastitx. En el seu llibre sorgit de l’estada al Pirineu, titulat: Els Pirineus, diu, davant d’una torre isolada: “Aquesta magnífica torre és un campanar. La vella església juntament amb qui estava ha desaparegut. Qui l’ha destruït? No haurà estat incendiada en un dels nombrosos setges que Pamplona ha tingut? Em deia això, i una racó del campanar, on una esquerda profunda sembla haver estat feta per les bombes, confirmava la meva conjectura. No obstant, he empès una porta al piu de la torre i he entrat en una horrible església, de l’estil més apagat i més pobre, del tipus de la Madeleine i del cos de guàrdia del bulevard del Temple. Això m’ha deixat perplex. No seria que per a construir aquesta banalitat decorada amb tríglifs i arquivoltes que es va destruir la vella església romànica del segle XIII? La ‘bona escola’, desgraciadament, ha penetrat fins a Espanya i aquesta proesa seria digna d’ella. Ha desfigurat més las velles ciutats que tots els setges i els incendis. Desitjaria més una pluja de bombes sobre un monument que un arquitecte de la ‘bona escola’. Per l’amor de Déu! Bombardegeu els antics edificis, no els restaureu. La bomba només és brutal, els constructors clàssics són ximples. Les nostres venerables catedrals desafien amb orgull els obusos, les granades, las bales i els coets; tremolaven fins als fonaments davant del senyor Fontaine. Almenys els coets, las bales, les granades i els obusos no esculpeixen capitells corintis, no tallen acanalats i no fan sorgir a l’entorn d’un arc de mig punt romànic òvuls tallats de nou. Saint-Denis acaba de ser restaurat i ja no és Saint-Denis; el Partenó ha estat bombardejat i continua sent el Partenó.”

I encara s’hi gronxola més en la crítica, quan és davant la catedral de Pamplona: “Vist de prop encara és pitjor. Les dues excrescències tallades en tronxos de cols i ornades amb les agulles que acabo d’esbossar estan sostingudes per una columnata amb la que no puc comparar res excepte la columnata de Saint-Denis del Sant Sagrament del nostre carrer de Sant Lluís de París. I aquestes malapteses es donen a les escoles com art grec i romà. Oh amic meu, que lleig és allò lleig quan té la pretensió de ser bonic!”