Els ous són meus

Qui desconeixi la vella tradició potser haurà pensat, en llegir el primer títol, que aquest juntalletres s’ha tornat extremadament groller. I no, aquests ous eren del sentit literal de la paraula, i els reclamava el fadrí de casa en veure’s al cistell en arribar la festa de la Resurrecció.

La frase i l’acció potser no es conserva gaire, com tants altres costums ancestrals del país; almenys, però, ens queden les mones i la substitució del present per la recerca dels ous decorats amagats a jardins forans encara no s’ha estès com el Halloween.

Del caràcter religiós de les dates recentment passades no cal ni parlar-ne. Poc resta de les visites als “monuments” el dijous, dels viacrucis públics els divendres, les processons són ben escasses Runer endins i a les comarques veïnes, i amb poca participació…

Els qui poden, minoria important, aprofiten les festes laborals per viatjar, més que sigui per una breu “escapada”. També els que ens visiten, del nord i del sud.

Aquest any, però, el calendari ens fa una mala jugada, amb la Pasqua tan tardana, empalmada amb Sant Jordi. Unes alçades de la primavera on ja no acostuma a haver suficient a les pistes –per sort, no és el cas- i on, en tot cas, les dates conviden més a buscar el sol i l’aigua de les platges.

Tot i això, el sector turístic se les prometia felices, també per unes previsions de mal temps que aquesta vegada podrien resultar favorables en tant que haurien dissuadit els potencials turistes de costa.

Això pensàvem, en el moment d’escriure. Arribada l’hora de lectors i lectores ja s’haurà pogut comprovar si els resultats s’han correspost amb els pronòstics o, per dir-ho amb més propietat, amb les esperances.

El temps meteorològic tindrà –o haurà tingut, depèn del dia d’aquesta publicació- una influència més immediata i generalitzada en la diada de Sant Jordi, no tant en l’ofrena de la rosa, de les roses, com en la joia dels escriptors de trobar-se cara a cara amb els seus lectors/es. La pluja, i sobretot el vent, afegiria incomoditat i restaria oportunitats als practicants d’aquest ofici tan antic i –diuen- en vies d’extinció de la Galàxia Gutemberg. Tot i que aquests auguris catastrofistes difícilment es poden correspondre amb la quantitat d’obres editades, fins i tot en aquestes Valls, un allau de magnitud desproporcionadament elevada si es relaciona amb el nombre de ciutadans. És clar que molts escriuen –escrivim- sobretot llibres, amb la mateixa intenció declarada de tantes organitzacions humanitàries: “sense ànim de lucre”. Ho fan –ho fem- per un impuls natural, vocacional, perquè no podem estar-nos-en, amb l’única esperança ferma que a algú li interessarà el nostre relat, o el trobarà entretingut o fins i tot compartirà el missatge, final més o menys explícit.

No arribem a l’extrem de l’espanyol Larra, quan deia que “escriure, aquí, es plorar”. Potser resulti patir l’intent repetit de trobar la paraula justa, “que la paraula sigui la cosa mateixa”, com deia l’altre. De renunciar tantes hores i tants dies a tantes altres vivències compartides.

Però tal com diu l’anunci: “Compensa? Sí que compensa”, més que sigui mirant amb orgull amagat el prestatge on es van alineant lloms de llibres amb el nostre nom repetit. Oi, Alberts, oi, Morell, oi, Gibert, oi, Dallerès, oi, Rubio i Gálvez, oi, Colom… oi tants i tantes d’altres que oblido involuntàriament?