'L'estrany'

Llegeixo el llibre d’Albert Camus després de molts anys d’haver-ho fet per primer cop. Fa tant de temps que aquesta segona lectura m’arriba molt més sencera, densa, profunda, incontestable.

Una gran novel·la, i, en buscar una mica més d’informació, m’assabento que és el tercer llibre més llegit en francès, sols per darrere d’El Petit Príncep i de Vint mil llegües de viatge submarí.

La vida i les circumstàncies del senyor Mersault m’arriben amb una intensitat que no em deixa indiferent, en un moment en el qual se’n poden fer moltes interpretacions.

És evident que la vida d’un home i els seus actes poden ser vistos de diverses maneres. I la veritat, tot sovint, paga un preu massa alt. Perquè sempre, sempre hi ha gent que vol fer-te veure o entendre les coses a la seva manera.

Què és la moral? Qui mana i què imposa la interpretació cor­recta?

I la pregunta superlativa. Com és la llei? Com s’interpreta?

Que la justícia és cega ho sabem tots; però també aquesta sentència es pot interpretar de formes oposades. La que seria l’oportuna: es jutgen els fets, objectivament sense cap favoritisme, per això és cega. O, a l’inrevés, alguns jutges són absolutament partidistes, estan condicionats per altres circumstàncies i fan el que els dona la gana segons les seves tendències. En aquest cas la justícia és cega perquè no vol veure el que realment està passant.

“Aujourd’hui, maman est morte. Ou peut-être hier, je ne sais pas.” Així comença la novel·la de Camus. El senyor Mersault va a enterrar la mare, i a partir d’aquí, sols pel fet de ser fidel al que sent, les coses comencen a torçar-se.

Els deixo, a continuació el final. Si no han llegit el llibre i el pensen llegir, millor se l’estalvien. És una petita condensació de tot allò que li passa al personatge, del concepte de l’absurd, que molt sovint envolta la vida dels homes.

“Pour que tout soit consommé, pour que je me sente moins seul, il me restait à souhaiter qu’il y ait beaucoup de spectateurs le jour de mon exécution et qu’ils m’accueillent avec des cris de haine.”

Tinc la impressió que moltes vegades quan es jutgen fets que desfermen passions, el que realment es fa no és jutjar, sinó escarmentar, portant al paroxisme la moral pròpia, i per a mostra del que dic no cal que vagin gaire lluny; n’hi ha prou de llegir L’estrany o passar-se algunes horetes mirant el procés.

El destí és fix, però nosaltres ens movem en l’espai infinit, va escriure Rilke. Per desgràcia, en alguns judicis el destí també està escrit. Moure’s en l’espai infinit resulta complicat quan no es té la paella pel mànec.