La tribuna
Porcs, política i neurociència
Possibilitats reals d’aprofundir en la ment humana, amb controvertits interessos
La setmana passada, al mateix temps que al Principat s’iniciaven les converses entre els partits polítics per abordar acords per a la propera legislatura, a Nature es publicaven els resultats d’investigadors de l’Escola de Medicina de Yale (EUA), dirigits pel professor Nenad Sestan, anunciant la recuperació de funcions bàsiques cerebrals en porcs de granja, hores després d’haver mort, malgrat haver estat sense rebre irrigació sanguínia.
Independentment de les noves línies d’investigació que s’obren en l’estudi de la restitució de l’activitat cerebral a conseqüència d’infarts cerebrals, aprofundir a entendre l’òrgan que defineix el nostre jo, la nostra essència única i personal, pot comportar alhora apartar-nos de la missió sanadora i endinsar-nos en un terreny on les possibles aplicacions pràctiques dels avenços científics siguin utilitzades en altres disciplines com ara l’economia, el màrqueting i, des de fa anys, també la política.
L’any 1842 el descobriment de l’anestèsia, i posteriorment la lluita contra la llavors desconeguda asèpsia, van significar un progrés exponencial en la millora de la salut. La necessària investigació per comprendre i sanar algun dia malalties i accidents cerebrals, que fa anys es du a terme, està obrint paral·lelament la porta d’aquest coneixement a altres camps aliens a la salut, i amb possibilitats reals d’aprofundir en la ment humana, amb controvertits interessos.
Com a estudiant de Medicina he sostingut amb fascinació a les meves mans uns quants cervells humans, i més enllà de la part anatòmica i funcional que ja és extraordinària, abraçar amb els meus dits les pors, les il·lusions, les passions, les decepcions, les alegries d’aquells desconeguts donants, en definitiva, allò que els configura com a humans i els és més propi, íntim i privat, em va fer prendre consciència de les enormes implicacions ètiques i transformacions socials que la recerca en neurociència ens anirà portant.
En una concepció democràtica ideal, podem entendre que l’art de la política consisteix a representar la voluntat d’una majoria, per tal d’administrar i projectar el present i el futur d’una societat cap a on aquesta vol anar. Ara bé, aquesta premissa pot quedar dissolta en el moment que es disposi del coneixement i la tècnica suficient per tal de, ja no sols entendre els complexos processos emocionals i de presa de decisions, sinó com poder-los simular, modular i, per què no, modificar en benefici d’una concepció concreta interessada.
Tot i que la neuropolítica ha evolucionat més lentament que altres camps, com ara el neurodret o la neuroeconomia, ja s’ha avançat prou per poder crear models individuals de comportaments i actituds polítiques i preveure decisions polítiques en poblacions, fet que pot comportar posar en risc la concepció actual de la lliure deliberació democràtica.
Segurament convindrem tots que disposar d’una tecnologia que ens alerti de quan ens fallarà un ronyó per anticipar-nos-hi farmacològicament i prevenir danys seria un gran avenç. Ara bé, quan mitjançant una imatge de ressonància magnètica, deixem exposada una emoció, un sentiment, un temor, a part de sentir-nos profanats d’allò que ens és més íntim i propi, saber que aquesta informació pot arribar a ser utilitzada per vendre’ns un producte o, temps al temps, per fer-nos decantar el vot en un sentit o altre, probablement també convindrem molts que hi ha una línia vermella que com a mínim caldria consensuar i delimitar prèviament.
A tall d’exemple, l’investigador Woo-Young Ahn, del Virginia Tech Carilion Research Institute (EUA), va publicar el 2014 a Current Biology un experiment on, mitjançant ressonància magnètica funcional (que permet mesurar el consum d’oxigen de zones concretes del cervell, i de retruc, la seva activació), va exposar a individus una correlació d’imatges que res tenien a veure amb política, i va extreure’n un model de predicció de la seva ideologia política entre liberals, moderats i conservadors, a partir de les emocions que les imatges apolítiques registraven empíricament en els seus cervells.
Aplicacions pràctiques d’experiments similars, i més que en vindran, redissenyaran molt probablement en un futur pròxim el singular porta a porta tan estès a la política andorrana fent-lo més eficient a costa de renunciar a la nostra intimitat, i potser ja no es faran espots publicitaris de campanya adreçats a un conjunt homogeni de població, sinó que ens podríem trobar a les nostres xarxes socials, la versió de la campanya que més es correlacioni amb la nostra emoció dominant per decantar el vot en el sentit pretès. Si la intel·ligència artificial, combinada amb el big data, ja ens mostra a les xarxes socials els anuncis als quals la nostra situació econòmica i emocional particular, ens fa més propensos a consumir, no podem esperar el mateix d’una aplicació similar per a fins polítics d’aquest progrés?
La dita de Groucho Marx: “Aquests són els meus principis. Si no t’agraden, en tinc uns altres” l’haurem de substituir per: “Aquests son els meus principis, i sé que també seran els teus.” La primera ens fa lliures i riure. La segona ens fa esclaus i hauria, si més no, de convidar-nos a reflexionar.