La darrera oportunitat (I)

L’any 1993, just tres mesos després de pronunciar el discurs d’ingrés d’Andorra davant l’assemblea extraordinària de les Nacions Unides a Nova York, vaig tenir l’oportunitat de pronunciar-ne un altre, com a cap de Govern, davant l’assemblea ordinària, el mes de setembre. El tema estrella va ser la reivindicació oficial dirigida a la Unió Europea, aprofitant el fòrum mundial que suposa l’ONU, d’un especial i comú estatus per als quatre microestats d’Europa.

El mes de juny de l’any 1998, sense cap responsabilitat institucional i acompanyant l’excap de Govern Sr. Jaume Bartumeu, aleshores cap de l’oposició parlamentària, vam visitar el Sr. Jacques Santer, en aquell temps president de la Comissió de la UE. Vam reivindicar per a Andorra (vegeu Diari d’Andorra del 24 de juny de 1998) la nostra aproximació a Europa amb un “tracte idèntic al del Principat de Liechtenstein”.

Faig aquesta explicació prèvia per confirmar que, malgrat haver transcorregut més de vint-i-cinc anys, els fets que s’han produït no m’han propiciat l’ocasió de modificar aquella primera opinió oficialitzada i compartida amb un altre excap Govern, d’un altre color polític.

Després del mandat emès pel Consell de la Unió (28 caps d’Estat i de Govern de tots els estats de la UE), l’aproximació a Europa no pot ser d’una altra manera que per mitjà d’un tractat d’associació. Parlar d’altres possibles formats seria fer volar coloms. És el format escollit per la UE i seria estrany, per no dir impossible, que la Comissió el capgirés. Aquesta és la darrera oportunitat.

Es pot apostar, amb moltes probabilitats d’encertar, perquè així ho defineix el mandat del Consell de la Unió Europea a la Comissió. Després de les negociacions per definir les nostres especificitats acabarem acceptant o rebutjant un text de tractat d’associació, conjunt amb el Principat de Mònaco i la República de San Marino, igual o semblant al signat entre la UE i els estats de l’EFTA. Ser acceptat ens asseguraria la possibilitat d’assolir els objectius buscats com són els de participar en el mercat interior europeu, facilitats per a la diversificació de la nostra economia (sense participar en el mercat interior de la UE no s’entén la possibilitat d’una diversificació), un accés més fàcil per als nacionals andorrans per accedir al mercat laboral europeu, l’estabilització institucional de les nostres relacions amb Europa, la millora de la seguretat jurídica, la possibilitat de participar en programes de la UE, facilitats en la internacionalització del nostre mercat i un llarg etcètera.

Les derogacions temporals motivades per ser un petit territori, i amb poca població, no podran desvirtuar la pròpia legislació comunitària respecte al mercat interior, per tant presumiblement no podran anar gaire més enllà de les derogacions assolides pels estats membres de l’EFTA com Liechtenstein. No seria realista esperar un vestit fet a mida. Afegiré que aquest model ha estat provat i més que experimentat durant mes de 20 anys pel Principat de Liechtenstein, amb un resultat més que exitós. Però no és solament l’objectiu de participar en el mercat interior europeu el que justifica, des del punt de vista andorrà, el tractar amb la UE. Hi ha altres aspectes no menys importants i urgents.

El dia 27 de novembre del 2018 vaig tenir l’honor de pronunciar unes paraules davant els membres de la Gesco (associació Grup d’Exsíndics i Ex-consellers generals d’Andorra). Entre altres reflexions merament personals referents al futur del Principat, vaig fer al·lusió al que podria suposar un aïllament geogràfic d’Andorra respecte a la UE. Resumint, deia que “és superflu assenyalar que el nostre país està, quant a accessos d’entrada, totalment condicionat per la sobirania dels dos estats veïns. El problema no serà exclusivament la mobilitat interior. El plantejament és que el col·lapse pot venir imposat des de sobiranies que no controlem. De fet, en comencem a tenir senyals amb els embussos que circumstancialment es produeixen en les dues fronteres”.

Quan pronunciava aquestes paraules no s’havia produït encara l’accident de l’allau a la carretera prop de la frontera francoandorrana. En aquell moment pensava solament en el risc de col·lapse a les fronteres o a l’interior del país per un excés de persones o vehicles, i/o decisions polítiques d’autoritats foranes. En tot cas, amb l’accident prop del Pas de la Casa tenim una experiència real i no virtual de les conseqüències que es poden produir en cas de col·lapse. Confirmo, doncs, la convicció que és el moment per preveure i posar remei al perill per a la viabilitat d’Andor­ra d’un col·lapse general, que suposaria el seu aïllament total o parcial en un temps més o menys llarg.