La darrera oportunitat (i II)

Per ser viable, Andorra necessita ja el seu desenclavament polític i geogràfic. El polític fa vint-i-cinc anys que sortosament va començar, i que cal culminar. El físic i econòmic no ha començat encara. Necessitem assegurar amb els nostres veïns les comunicacions a un nivell adequat a les nostres aspiracions de creixement. Per això caldrà que definim un model de creixement. És ja inajornable enfocar definitivament aquest objectiu.

L’economia andorrana necessita una expansió fora de les fronteres econòmiques (no confondre amb les polítiques) i aspirar aprofitant la pròpia legislació de la UE. Hem de participar no solament en el mercat únic, sinó a liderar una expansió econòmica de la regió pròxima del Pirineu. La cooperació entre els dos costats pròxims a la frontera política mai pot ser una amenaça, sinó una oportunitat. Sense una més que estreta col·laboració amb les economies i els habitants de les zones mes pròximes, tocant les nostres fronteres, no hi pot haver possibilitat de desenclavament del Principat. Les sinergies recíproques reforçarien, sens dubte, les probabilitats que no es produís un col·lapse per decisió política.

Per solucionar els problemes de bloqueig i evitar el col·lapse temporal o definitiu és cosa segura que l’estat es veurà obligat a fer importants inversions, no solament dins el propi territori, sinó fins i tot a fora, amb incidència molt directa sobre l’estructura del pressupost de l’Estat (recordo que no assoleix la xifra de 500 milions d’ingressos per a aquest any, en tant que els del Barça freguen els 1.000 milions). L’any 2011, el del Principat de Liechtenstein, amb 37.000 habitants i un territori de 160 quilòmetres quadrats, s’acostava ja al del Barça, amb 995 milions de dòlars dels Estats Units; Mònaco, amb solament 2 quilòmetres quadrats de territori i 30.000 habitants, i San Marino, amb solament 61 quilòmetres quadrats i 33.000 habitants, superen el pressupost d’ingressos andorrà. Mònaco, amb 914 milions de dòlars, també s’aproxima al del Barça, i San Marino, prop dels 700 milions de dòlars, és superior al nostre. Els tres amb inferior territori i aproximadament la meitat d’habitants, en teoria, haurien de tenir més necessitat d’inversió.

Si es volen mantenir els estàndards de l’estat del benestar a nivell dels estats veïns i al mateix temps realitzar importants inversions, comença a ser urgent certa planificació de prioritats, i més si continua la tendència de superar l’estat del benestar i anar cap l’estat providència en un context de creixement infinit i descontrolat. Les xifres actuals d’ingressos no ho permetran gaire temps més.

Consolidat el tractat d’associació, seria bo implicar (si és possible) la UE en la inversió per a les comunicacions, endemés de recuperar l’acord que amb el dar­rer Govern que vaig presidir l’any 1993 es va concloure, amb el Fons Monetari Internacional (FMI), amb condicions molt favorables, que no va arribar a signar-se l’any 1994, i no per culpa de l’FMI.

S’ha constituït fa uns dies el nou Consell General. D’aquí a pocs dies, els aspirants a cap de Govern hauran de presentar el seu programa. Alguns dels ciutadans, probablement minoritaris, confiem que el nou Govern, endemés de les propostes de resolució de les coses urgents tractades en la campanya electoral, consideri també objectius i el compromís governamental a mitjà i a llarg termini, en allò no tractat, per no ser electoralment rendible.

No cal descartar a priori que, a mitjà i a llarg termini podria interessar també a un important nombre d’electors, que es malfien, una vegada més, d’arribar tard a la realitat objectiva que es preveu per a l’esdevenidor.