9 de maig, el Dia de la victòria

El 9 de maig se celebra als països de l’extingida Unió Soviètica el Dia de la victòria, commemorant la rendició incondicional de l’exèrcit alemany nazi que va suposar la fi de la Segona Guerra Mundial al continent europeu.

Els països occidentals ho celebren el 8 de maig a causa de la diferència en el fus horari, ja que la rendició va ser firmada a les 23.01 hores del 8 de maig, quan ja era el 9 de maig als països de l’Est.

Aquesta data va ser festa preceptiva a l’URSS fins l’any 1965 i represa a Moscou l’any 1995, poc després de la dissolució de l’URSS.

Com no podia ser d’una altra manera, la bulímica Rússia ha intentat monopolitzar aquesta insigne victòria amb una pomposa celebració que inclou desfilada militar a la plaça Roja, ofrena floral a la tomba del soldat desconegut i uns grans focs d’artifici finals.

Però com diu el proverbi popular, no té forçosament raó el que més crida i les xifres estadístiques ens aporten ensenyaments preciosos.

Cal dir, però, que no existeix un recompte oficial i les xifres publicades varien segons la font consultada.

Durant la Segona Guerra Mundial, dels entre 60 i 100 milions de víctimes mortals estimades, de l’exèrcit alemany varen morir més de tres milions de soldats. Per part aliada, uns dotze milions pertanyien a l’exèrcit de la Unió Soviètica, dels quals, segons una estimació avalada per Stalin, més de cinc milions eren ucraïnesos.

Un recompte més recent i probablement més acurat i creïble atribueix a Ucraïna l’estremidora xifra de tres milions i mig de soldats morts en batalla, als quals s’han d’afegir quasi sis milions de víctimes mortals civils. És, doncs, de llarg, l’aportació proporcionalment més elevada a la causa.

Per tal de mesurar comparativament la magnitud del desastre cal saber que, per exemple, entre altres nacionalitats, durant la guerra varen morir 500.000 soldats iugoslaus, 400.000 soldats nord-americans, 370.000 soldats britànics, 330.000 soldats italians o 250.000 soldats francesos.

Hom pot constatar el cinisme i la injustícia de l’intent de deixar de banda Ucraïna a la llum d’aquestes xifres.

Sigui com sigui, i malgrat les diferències publicades pels distints historiadors, està universalment reconeguda la decisiva aportació d’Ucraïna a la causa occidental.

És per això que, una vegada més, cal denunciar la manca d’escrúpols del president Putin en la seva pretensió d’usurpar i atribuir exclusivament al seu poble el mèrit de la victòria. Fins aquí arriba la seva mesquinesa quan de tota evidència hauria estat molt se-nyorial –però de senyor se’n ve de mena– compartir aquest mèrit amb tots els que realment hi varen contribuir, en lloc de lliurar-nos una altra mentida, a les quals ens té acostumats.