La tribuna
El record de Cabó al pintor Lluís Flotats
La vida de l’artista donaria per a un llibre que ens portaria a travessar l’Atlàntic
La bona gent de Cabó, els Caboets, com els anomenem amb estima pel seu passat històric, fa aquest dissabte, a la una del migdia, un acte d’homenatge al pintor Lluís Flotats i Canal (1917-1987), fill de cal Gallo de Cabó. Serà a l’església de Sant Serni, en acabar la missa de l’aplec de Sant Isidre i la benedicció del terme i del pa. Des de la miranda de Sant Serni, la vista cap a llevant és com una gran abraçada de paisatge, amb la vall esbatanada fins a la ribera del Segre, on Organyà veu passar el trànsit de cotxes i camions cap a la Seu d’Urgell i Andorra, i saltant cap al terme de Fígols, amb els penyals de Peguera i de Clarià fitant-nos l’horitzó. A Cabó, però, el silenci és més viu i el brogit i el feinejar d’Organyà queda lluny. Des de Sant Serni, avui també podem mirar les cases de Cabó, aturonat al peu de la solana, terra dels Caboet, del Guitard i de l’Arnau, de la seva filla Arnaldeta, coneguda a bastament per la projecció cultural que sobre ella va fer l’Esteve Albert i tota la gent de Cabó, en la representació teatral “Arnaldeta de Caboet, pubilla de les Valls d’Andorra en temps del catarisme”, feta en viu disset anys seguits, des de 1986 fins a 2002. Cabó i Andorra, Andorra i Cabó tenen lligam històric, i ens plau fer-ne recordança ara al temps de primavera, quan la verdor retorna a la xamosa vall després de l’hivern.
El Lluís Flotats va ser un pintor prolífic i reconegut que nasqué a Barcelona, fill de Josep Flotats, de cal Gallo, i d’Antònia Canal, de cal Perot, dues cases de Cabó. Els pares, com tanta altra gent de cases humils, per fugir de la misèria van arribar a Barcelona l’any 1916, al barri del Coll, i s’instal·laren en dependències annexes a l’església de la Mare de Déu del Coll. Allí hi naixerien quatre noies i un noi, el darrer a néixer, el Lluís, el Flotats, com seria conegut en el món artístic. Entra al Cercle Artístic de Sant Lluc a l’edat de 14 anys i després, mogut pel goig i les ganes de dibuixar i pintar, a l’Escola Massana. Per ajudar a casa econòmicament, mentre estudiava, feia de fuster i també es llogava als laboratoris del Doctor Andreu, on netejava flascons i hi empegava les etiquetes.
La vida del pintor Lluís Flotats donaria per a un llibre que ens portaria a travessar l’Atlàntic i passar catorze anys a Veneçuela. Seria allà on la seva feina de pintor agafaria volada. Abans, però, amb 17 anys, entrava a l’Abadia de Montserrat, juntament amb el seu amic Pere Pruna, però no hi van durar gaire i de retorn a Barcelona va començar a pintar murals en esglésies, com les imatges de l’església de les Oblates del Santíssim Redemptor de la Bonanova. Aviat coneixeria la que seria la seva dona, Magdalena Escribano, amb qui tingué la Magdalena, el Lluís i la Núria. La Magdalena Escribano era nascuda a un poblet de la província de Palència, Villerías de Campos, en plena Tierra de Campos, i el caràcter auster d’aquelles planes cerealistes poc casava amb la vida més urbana i artística del seu home, el Lluís Flotats. Potser per un cop de cor, per un enamorament barrejat amb un tarannà més d’artista, el Flotats coneix la Tomasa Nieto, anomenada per ell Teresa, i amb ella emprèn camí de Veneçuela l’any 1953. Des de Caracas, on s’hi estaria 14 anys, enviava a l’esposa i fills diners, que guanyava en les variades activitats de creació que hi desenvolupava, des de ser el fotògraf i enginyós decorador de les companyies aèries AVIASA i AVENSA, decorant, per exemple, l’interior d’un avió a l’estil italià, per atraure la comunitat italiana a Veneçuela que volessin cap a Itàlia. A l’entrada de la terminal de l’aeroport de Miami, també hi va pintar un mural i mogut pel seu impuls entre creatiu i bohemi, amb el seu amic poeta i editor Rafael Poleo, van estar en mar, a bord d’un veler durant cinc dies, Poleo creant i recitant a doll poemes i el Flotats fent-ne la interpretació pictòrica. En resultà un volum de col·leccionista: “El triumfo del amor”, presentat per Joan Manuel Serrat, que era a Veneçuela mig exiliat després de la seva negativa a cantar en castellà a Eurovisió. A Caracas, el Flotats tingué el suport de Carles Pi i Sunyer, que hi residia exiliat, i va fer coneixença amb Pau Casals i altra gent del món de la cultura. D’aquest, molts li demanaven, quan venia a Barcelona, que els pintés un quadre d’un poble o indret concret, i de retorn anava carregat de les pintures encomanades que els exiliats a Veneçuela rebien amb llàgrimes als ulls.
El Lluís Flotats tornaria a Barcelona a finals dels anys seixanta, juntament amb la Teresa Nieto. Pujaria a Cabó els estius dels anys 1977, 78 i 79, a la rectoria, i pintaria quadres alguns dels quals podem veure en diferents cases del poble. Curiosament, cal Gallo, la casa del seu pare, ja no existeix. Va ser venuda en subhasta pública en marxar a Barcelona els seus pares. Era a l’indret on avui hi ha l’hort del Gallo, nom que respecten els actuals propietaris de la finca.
El Lluís Flotats pujava a Cabó i hi retrobava vulguis o no part del seu fil vital. Deia que no havia nascut a Cabó però que els seus pares l’havien engendrat a Cabó. Va morir a Barcelona l’any 1987, als setanta anys, masegat per molèsties físiques que li van llevar aquell bon humor, ganes de viure i caràcter artístic que el van acompanyar durant tota la seva vida. L’acte d’avui a Cabó és un bon motiu per fer-ne memòria i per conèixer una mica més el seu periple com a artista i com a ciutadà que, havent travessat l’Atlàntic per amor i aventura, en retornar a Catalunya, a Barcelona, es retrobava amb el seus amics de joventut, tot bategant-li l’ànima d’artista que portava a dins. Ens l’imaginem a la plaça Real, a la porta de l’estudi del Pere Pruna, saludant-se els dos tot entonant cant gregorià. Si avui a Cabó, en la bonior del migdia a Sant Serni, sentiu unes ramioles d’aire que baixa de les alçades d’Ares, afinant l’oïda, potser també sentireu que us arriben en vol tonades de gregorià.