Follia

Llegeixo espaordit el següent: “Washington s’ha convertit en el primer estat dels EUA a autoritzar el reciclatge dels cadàvers humans per transformar-los en abonament per a les plantes i la terra”. Continua: “El procés es coneix com “reducció natural orgànica”; serveix per accelerar la descomposició del cos, que en unes setmanes es converteix en compost ric en nutrients per al camp”.

El senador de l’estat afegeix: “Gent de tot l’estat em va escriure molt il·lusionades davant la possibilitat de poder convertir-se en un arbre o donar sortida alternativa a les seves restes”.

Bé, tot plegat deu ser un tema cultural, o incultural, ja no sé què dir; els ritus funeraris al llarg de la història i de les diferents civilitzacions ha canviat: momificació, incineració, cremació al mar, o a la terra, o deixats els cadàvers per a funció dels carronyaires, llençar les cendres a l’espai, sepultura sota terra (cristians, jueus, musulmans), malgrat que la incineració avui dia es un ritus bastant utilitzat en societats postindustrials. Bé, no vull entrar en debats afegint a més que les sepultures amb restes de cossos ens han donat, per mitjà de l’ADN, elements per conèixer cultures, civilitzacions i maneres de viure dels nostres avantpassats, entre altres dades.

També algú pot dir que és millor aquest mètode que no ser aliment per als cucs. I que pulvus eris et in pulverum reverteris, i que no és altra cosa que aquesta pols almenys, sigui fructífera per al conreu de la terra. I que et pots convertir en un arbre, en un pomell de roses.... Tot el que vulguin, però –és cultural , segur- la cultura que jo he heretat és basa en el respecte per als morts i per poder honorar-los, i no menjar-los o olorar-los per mitjà de llegums, o de flors en el segon cas, o de qualsevol ser vivent del regne de les plantes, blat, ordi, tabac, etc...

No és un tema de creences religioses -que també-, és fonamentalment un tema d’humanisme basat en el respecte, en l’amor, en l’abandó, en la pau, en el ben reposar després de la mort, en lligar passat, present, futur. Les persones necessitem per no caure en la desesperació absoluta en jalons, siguin cendres, sepultures, la ciutat dels morts, per reviure una memòria continuada i sensible. No es poden deixar abandonades les restes en llocs desconeguts, siguin cunetes, camps o zones d’escombraries. Els que anem quedant provisionalment volem saber on són les restes dels nostres avantpassats, i els nostres descendents voldran saber on seran les nostres. Això no és només memòria històrica, és fonda humanitat envers la persona humana. Convertir un familiar en adob per a fruites i verdures, barrejades les seves restes amb estelles de fusta, palla i alfals em sembla un menyspreu o malaltís o gairebé facinerós. I és clar, és el naixement d’un altre negoci. Només mancaria! 5.500 dòlars, davant dels 4.900 que costa la cremació.

Aquesta llei entrarà en vigor a partir del 2020 i diuen “que ha despertat un notable interès per la seva novetat”. És a l’estat de Washington.

Sempre he tingut una certa fascinació per la “ciutat dels morts”. I he procurat visitar els vells cementiris de París, Praga... Quant de respecte pels petits cementiris de molts indrets, per exemple a Andorra, on la mort tenia les mateixes dimensions que la vida: petitesa, tranquil·litat, pau, silenci. El gran silenci. Per això m’horroritzen aquests cementiris moderns que semblen gratacels, com els habitatges d’on provenen els seus morts.

També hi entreveig un nou tràfic de morts i cadàvers a càrrec de les màfies corresponents, en aquesta qüestió de l’adob.

No m’estranya que sorgeixin dels EUA alguns ciutadans dels quals, amb tot respecte, sempre he considerat d’una hipocresia considerable, d’un puritanisme malaltís i de doble, triple o quàdruple moral. I és curiós que els assassins com Goebbels o Goering que ho idearen tot per adorar el mal en absolut, fins i tot el sabó amb la pell dels jueus, no haguessin pensat en el fertilitzant.

La major part de les cultures i civilitzacions de la història de la humanitat han considerat el traspàs motiu de festa, de plor, d’angúnia, de creença transcendent o d’entrada en el no-res, però sempre han mantingut un cert respecte (fins i tot el canibalisme, en aquest cas transfusió de força i vida humana. Horrorós, però és així) pels seus morts. És veritat que tornem a la terra, però no em plauria ser fertilitzant per fer créixer un arbre i un gos hi pogués deixar el seu pixum. I, és clar, cal mostrar el màxim respecte pels qui cedeixen el seu cos a la ciència mèdica per ajudar precisament a l’avenç científic de la persona humana. Però veure’s tancat en un sobre en la posella d’un supermercat –sobretot als USA- dedicat a adobs i fertilitzants, és quelcom propi – al meu modest entendre- d’una esgarrifosa i malaltissa mentalitat. Però no creguin, suposo que pot arribar a convertir-se en un negoci criminal, com el del tràfic d’òrgans humans, cercant cadàvers, o “produint-los”. Al temps! Quin món tan bèstia!

La follia continua, i esperin...!