Sense descodificador

El metge, humanista i literat espanyol Gregorio Marañón escrivia els deures de les edats: ser trapella a la infantesa, revolucionari a la joventut, assenyat a la maduresa… el que es pot intuir, amb una visió que avui trobaríem un xic o molt esviaixada, per les fronteres en anys entre cadascun dels papers i, de ben segur, per una visió no gaire o gens igualitària entre gèneres.

Ja fa dies, abans d’assumir el compromís amb la gent gran del país, venia advertint per l’observació empírica del voltant i, -ai- per patiment propi, que els de la “tercera edat” vivim sense descodificador vital o amb un adaptador obsolet per fer front als canvis socials.

Molts dels padrins -i bastantes padrines-, inconscientment o no tant, més enllà del que els ha pogut admetre el cervell, mantenen la inèrcia del vell repartiment dels papers familiars, i no cal dir més.

I si els canvis socials ens han agafat més o menys a contrapeu amb els cabells ja blancs o blanquejant, els tècnics encara més. Això de la informàtica és un trencaclosques del màxim nivell de dificultat. Amb sort arribem a fer que un net o neta ens instal·li alguna aplicació al mòbil i ens ensenyi a fer-la servir. Els ordinadors de taula són ja textos en sànscrit. Com qualsevol tràmit en xarxa que ens ofereixen institucions, entitats i empreses “per a més facilitat (?)”.

D’altra banda, el cos ja fa dies que va començar a no respondre com abans, per molt que mantinguem un estat de salut “raonable”, físcament i mental. Els genolls s’endureixen, ajupir-nos i, encara més, tornar-nos a aixecar és tota una aventura que requereix paciència i postures improvisades contra les lleis de la física.

Així les coses, un company de generació explicava l’altre dia que el canvi de descodificadors –aquests, sense metàfora- ofert gratuïtament per Andorra Telecom és quelcom inassolible per als padrins i padrines, no diguem ja per a les persones amb facultats minvades de qualsevol edat, depenens de tercers per als actes més senzills de la vida quotidiana. “No estic en condicions d’ajupir-me a desconnectar els cables a prop de terra, ni a connectar els nous”, per què no ho ecrius, això? Doncs escrit queda.

La vida es complica, en general, per a tothom, però més per a alguns i algunes, sobretot segons tenen mermades, o els van minvant allò que acostumem a anomenar “facultats”.

I això porta a un acudit dels que feien els pallassos Tonetti en relació a les poblacions que visitaven, o digne d’un Eugenio retornat i andorrà:

“El saben aquell? Diu que un dia el Peret, de passeig, va veure el padrí Miquel pujant i baixant el primer tram de la “via ferrata”. Sobtat, li va demanar:

-Que feu escalada ara, padrí Miquel?

- Que no ho veus, nen? El que estic és entrenant per pujar i baixar dels autobusos.”

És veritat que hi ha vehicles del transport interparroquial condicionats i amb una excel·lent accessibiitat. Però n’hi ha amb unes escales costerudes, d’esglaons alts, veritablement incòmodes, siné impossibles per a segons quines persones. L’alternativa d’esperar el següent no és gens afalagadora, donades les presses que ens imposa la vida actual, i les freqüències de pas. I això interpel·la les companyies –que no és només una- d’aquest altre servei públic.