La tribuna
El pas pel Pas
La reobertura de l’RN-22 una mica abans de l’anunciat no treu els perjudicis causats ni la precarietat de la via
Prefectura i ambaixada anunciaven que la fatídica RN-22, la carretera d’accés a França des del Pas, obria dimecres a la tarda. Un dia abans de l’anunciat les darreres vegades, després que les darreres setmanes no fossin capaços d’avançar un termini per a l’acabament de la retirada de la terra i els rocs caiguts en l’esllavissada del 17 d’abril.
Un dia abans, els treballs de vint-i-quatre hores al dia i set dies a la setmana –què menys havien de fer–, no treu que s’hi hagi de circular a una velocitat màxima de 30 quilòmetres per hora ni que continuï la precarietat endèmica d’aquesta ruta, que massa sovint es tanca, sobretot durant la temporada alta d’hivern.
Cada discurs de cada ambaixador durant la recepció de la festa nacional del 14 de juliol torna a repetir la necessitat de fomentar la presència –sobretot econòmica, a més de cultural, lingüística…– de l’Estat veí del nord en aquestes valls. I el descens proporcional d’aquesta empremta no para de baixar en relació amb la d’Espanya.
No sembla agosarat deduir que, entre d’altres factors, aquest de la dificultat i la inseguretat de la comunicació terrestre sigui un dels grans obstacles per a l’equilibri recomanat per Fiter i Rossell i que el Govern procura mantenir relativament i a contracorrent.
L’enclavament geogràfic material del nostre país és un dels grans obstacles per al desenvolupament nacional i per a la tan desitjada com difícil diversificació econòmica, tot i l’obertura encetada.
El mal de l’RN-22 ja va fer que es reduïssin els vols de turistes d’esquí via Blagnac-Tolosa, en benefici d’Alguaire-la Seu, tot i que aquesta alternativa tampoc sigui del tot segura, amb la boira lleidatana, i mentre el de l’Alt Urgell continua en espera del tantes vegades ajornat GPS per a una millor operativitat.
El somni del tren tampoc no es podrà fer realitat d’avui per demà i projectes com el túnel a Porta en poc poden millorar, atès que els enllaços són a través d’infraestructures obsoletes, lentes, més pròpies de trenets turístics que de circulacions a velocitat competitiva europea.
Però, amb tot plegat, la fragilitat i la manca endèmica d’inversions i millores en aquesta carretera nacional indigna del nom clama al cel. I s’adiu ben poc –gens– amb les que es destaquen a cada trobada com a relacions bilaterals “excel·lents” entre els dos estats.
Semblaria que tot i el Coprincipat, hi ha una sensació –com a mínim, sensació– de desídia de les autoritats franceses envers els afer andorrans, tot i manifestacions menors com les temporades culturals o la institucionalització de la francofonia, en contrast amb organitzacions de més alt nivell promogudes des del sud, com ara la Cimera Iberoamericana.
Andorra, lluny de la inhibició a l’hora d’invertir en territori aliè, però proper i propici als interessos nacionals, no dubta a aportar capital a projectes com ara el de l’aeroport de l’Alt Urgell o d’aquesta ruta cap al nord.
Els resultats, en ambdós casos, són fins ara ben poc satisfactoris. I ja és hora que comencin a rendir de debò. Perquè en això sí que és tard quan arriba.