Durro, Taüll..., Artur Blasco

La riquesa en pastures va fer riques en art romànic la vall de Boí i les valls d’Andorra. D’aquell “Valle Bovino” medieval al Boí actual. Bous i vaques i bestiar de llana. De l’Andorra vella, antiga, a l’Andorra d’ara. I una altra singularitat lligada estretament a la geografia: les aigües calentes, les aigües caldes de Caldes de Boí i de les Escaldes andorranes. En època romana, això és fet i dit dos mil anys enrere, els camins que portaven des de “Lugdunum Convenarum” (el Sant Bertran de Comenge actual), cap a Aran, traçaven ja marrades des dels banys d’Arties per coret de Oelhacrestada o des de Tredòs amunt, pel port de Caldes, per saltar cap al Valle Bovino, delerosos, o millor dit, amatents de qualsevol font o deu d’aigua calenta que hi hagués al Pirineu. Més o menys passava aquí a Andorra, a les Escaldes, tot i que les més assolellades fonts d’aigua calenta de l’esbatanada Ceretània, terra de pas, feien de les caldes andorranes un indret poc freqüentat per les tropes de les legions romanes, en comparació als sojorns que passaven a Cerdanya, amb fonts caldes a les Escaldes, a Dorres, a Llo i una mica més avall, als banys de Sant Vicenç.

La torre del campanar romànic de Santa Maria de Durro escoltava, el vespre de divendres de la setmana passada, les notes de l’acordió de l’Artur Blasco, les del violí de Marien de Casimiro i les de l’acordió del Biel Visen, de Ca del Pòsol de Durro, que amb 10 anys ja fa sonar l’acordió amb ganes i amb fusta de músic. Entranyable vetllada, al menjador del restaurant de Ca de Xoquín, amb la gent de Ca de Puyol, de Ca de Farrero, de Ca de Llúcia, de Ca de Collo, de Ca d’Ayguana, de Ca de Mariana, de Ca de Conilla, no em voldria deixar ningú. Tots acompanyant el seu amic Artur Blasco, amb qui tantes diades i vetllades han viscut a la muntanya de Durro o al voltant d’una taula o del rotlle del foc. Se l’estimen, l’Artur, a Durro. I ell els correspon. Hi va feinejar anys, des del Departament d’Agricultura i Ramaderia de la Generalitat, en la millora i arranjament d’instal·lacions agropecuàries en aquelles contrades de la vall de Boí i en totes les comarques pirinenques, des de l’Aran fins a la Garrotxa. I també hi va peonar de valent en la recollida de cançons, les quals, ben endreçades i acompanyades de la transcripció de la melodia, fan ja un conjunt de 10 volums, deu volums d’A peu pels camins del cançoner, que com un toriam esponerós arrelen i es perpetuen a les contrades pirinenques on van ser cantades i escoltades per generacions. El campanar de Santa Maria de Durro, la nit de divendres, dolçament il·luminat, notava l’alegria i hauria envolat les campanes tot sol, de content com estava.

L’endemà, el jovent de Durro i Pòsol, Llúcia, Puyol i Farrero al final, que li vedellava una vaca, van anar al Pinar a tallar 8 pins per plantar el faro allà a tocar l’ermita de Sant Quirc, que encendran el dia de córrer les falles, enguany el dissabte 15 de juny. Amb la falla a les mans, s’agenollaran i resaran un parenostre per baixar cap a Durro en corrua de foc. En la plantada del faro, s’hi van agafar la colla de l’Espluga de Francolí, que organitzen colònies al poble, i el valencià Joan Benavent, company de Marien, mentre ella i jo fotografiàvem i filmàvem els tractors portant els pins i com Manel de Pòsol xerracava els troncs de l’any passat i s’enfilava a lligar les capcines dels pins i fer perquè de Durro se’n veies bé la planta. La plantada del faro la van viure, també, una jove parella de Sant Petersburg que s’ho miraven encuriosits i amb notable joia interior, la que també sentíem nosaltres. Mentrestant, l’Artur Blasco, que ens havia dit i recomanat d’anar al faro (ell l’havia plantat i també corregut les falles anys enrere), era a l’església de Santa Maria de Taüll, fent proves amb el tècnic de so per la presentació del X volum del seu cançoner, el dedicat a l’Alta Ribagorça i la Ribagorça Oriental.

A les set de la tarda de dissabte, la llum capvespral entrava clara i noble, com feia segles, a la nau de Santa Maria de Taüll. Plena de gom a gom, l’església era el lloc on l’Artur Blasco retornava en forma de llibre el, com diu ell a la presentació, “recull de 89 cançons i 31 cantarelles de dites i renoms de pobles, que vaig portar a terme per caserius, masies i pobles de les comarques de l’Alta Ribagorça i la Ribagorça Oriental, entre els anys 1982 i 2018”. El recull va ser possible gràcies a 47 cantants informants de 22 pobles: Durro, Boí, Taüll, Erill la Vall, Barruera, Llesp, Massivert, el Pont de Suert, Sarroqueta, Vilaller, Senet, Aneto, Fontjanina, Ginast, Noals, Montanui, Vilarrué, les Paüls, Espés de Dalt, Ovís, la Ribera de Cornudella i Bonansa. Com hi anava el Jep de Moner!, de Ca de Navarri de Bonansa, cantant Un ruc potacari”, amb delit i emoció, igual que els altres cantants informants que l’Artur, com a mostra, va fer venir a cantar. Van encetar l’acte els parlaments de l’alcalde de la vall de Boí, Josep Perelada, de la Directora General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural, Àngels Blasco, per seguir una actuació del trio femení Krregades de Romanços, que basen el seu repertori de cançons amb la feina de Joan Amades i de l’Artur Blasco i finalment, el mateix Artur i Marien de Casimiro van regalar-nos una actuació amb acordió, violí i rabequet.

En sortir de l’església de Santa Maria de Taüll, ja fosc però amb la trilló de la llum del dia llarg i l’aire fresc de la muntanya que ens portava sentors d’herba tendra, ens miràvem les velles pedres romàniques dels campanars de Santa Maria i de Sant Climent, tot pensant en les generacions que, treballant i cantant, els han vist dreçats tants segles. Per molts anys, Artur Blasco!