Les bones persones

N’hi ha, de bones persones -o de persones bones, com jo prefereixo definir-les-: persones, homes i dones, que són normals (vull dir que no aspiren a cap càrrec públic), que treballen, viuen amb la seva família, o no; fan vida normal, prenen el seu cafè, o beuen la seva cervesa, també llegeixen diaris, veuen la televisió, mengen, dormen, viatgen, o no; cada tant, quan toca van a votar, o no, quan se’ls crida a les urnes siguin comunals o nacionals. No són militants de cap partit, no llegeixen gairebé mai cap programa polític, coneixen normalment tots els candidats, els veuen per la televisió, llegeixen com s’insulten i els escolten dir que treballen pel país. I habitualment voten per simpatia, per empatia, per la “la cara de bon nen” que fa aquest, “l’altre, no, perquè té mala llet”, “aquell se’l veu massa interessat”, etc. Comentaris també legítims, en tot cas sincers. Aquestes bones persones no són militants. Comentaris també legítims. I la bona gent, a la fi, en gran part vota, malgrat hagi dit que “n’està fins als...”, “que tots són iguals”, “que quan et demanen el vot, tots són simpaties”, i “després ni et coneixen pel carrer”. És la gent normal. Després surten els resultats, i diuen “mira, no hi ha majoria absoluta”, i han sentit dir, o ho han vist en les pròpies carns, “que no és bo per al país” tantes majories absolutes d’un sol partit, i que prefereixen que els guanyadors pactin entre ells i arribin a consens, per mitjà del diàleg, rebaixant propis plantejaments i que es cerqui el poder governar amb una certa estabilitat (recordo que vaig escriure sobre l’estabilitat necessària en aquets temps a Andorra en aquest mateix D/A no fa gaire), i poder engaltar tots els temes –els més importants– del país. És el pensament de les persones bones o de les bones persones.

Guió clos? No, de cap manera! Hi ha moltes sortides: governar amb minoria, cercar qualsevol pacte per tenir el màxim de vots, conditio sine qua non per repartir cadires, o demanar-les, sense explicar res a les persones normals del perquè amb aquests sí, i amb aquests no. Tot plegat, cap explicació a les bones persones que han dipositat el vot, repartit entre DA, PS, L’A, CC i Terceravia. Les executives diuen!

La persona bona s’assabenta de pactes, repartiment de ministeris, de capteniments d’abans, de pactes d’abans, d’insults d’abans, d’optimismes d’abans, “d’anar tots contra un”, del joc dels disbarats, en fi. I després, sent, llegeix i veu cadires que salten i salten i volen, i alguns que s’alcen per atrapar-les.

Les bones persones ho han vist tot, han llegit Shakespeare, però no s’imaginaven que els havien tractat com a ninots. I es pregunten per què anar a votar. La bona persona no deixarà mai de ser bona persona, però ningú li ha dit res, ni li ha explicat motius o arguments (escric això el dimarts dia 14 de maig). Però la coherència, l’ètica sobretot, ha desaparegut a l’entorn de les bones persones.

I les bones persones manifesten el seu cabreig, se senten ferits en la seva particular estafa, i retroben la desil·lusió, el nihilisme, l’absentisme. Les bones persones recorden que contínuament es parla de transparència, transversalitat (paraules absurdes, repetides contínuament), en lloc de dir les coses pel seu nom: decència, honestedat, explicacions públiques, dir la veritat.

Personalment, penso absolutament que Andorra necessita consens, molts pactes, saber quins són els temes d’Estat i quins no ho són. I que no es pacta perquè cadascun dels partits que pacten puguin complir el seu programa electoral. Un cop elegits ja pertanyen al poble, no al partit. És el poble, el sobirà, no el partit. Per tant, abans de saber oficialment que han pactat –sigui qui sigui–, hauria estat necessària una roda de premsa per explicar al poble que ho han fet per això i per allò altre, i no esperar el dia oficial dels discursos d’investidura. No parlen tant de transparència, és a dir, de dir les coses clares?

És que algun dels partits té una por no digerida de perdre les properes municipals d’Escaldes-Engordany i d’Andorra la Vella?

Tant queixar-se per la manca d’explicacions durant les darreres legislatives, i se’n comença una de nova amb una manca total d’explicacions, abans de la investidura, perquè han pactat tres partits als quals pràcticament –excepte l’insult, sobretot per part d’un– no els unia res. Per un, per cert, tot s’acabava i començava el 7 d’abril.

Dic tot això perquè, com que no formo part de cap partit, no m’he sentit en absolut traït. I això no em privarà dir que continuaré reflexionant (a nivell filosòfic) sobre el que és moral, el que és immoral i el que és amoral.

Desitjo un bon guiatge al comandant en cap –és persona bona, n’estic segur– de les tres fragates, però ull amb la tripulació: hi ha molts ports a la riba per baixar i pujar.

I com a observador i intent de pensador, sempre estaré al costat no dels que fan la història, sinó dels qui la pateixen. Ho deia Albert Camus, ja fa molts anys. Penso el mateix. I les bones persones, les normals, continuaran amb la seva vida de treball, de neguit, d’anar vivint..., un xic més decebudes. Ah, me n’oblidava: què és pitjor, perdre una parròquia o unes persones?