Un Govern de coalició

Avui amb el jurament dels ministres nomenats per Xavier Espot es dona el tret de sortida al primer Govern de coalició de l’Andorra constitucional. Durant aquests 26 anys, en diverses ocasions, partits que no havien obtingut la majoria absoluta van formar Govern, ja sigui en minoria, confiant que aconseguirien l’estabilitat mitjançant acords puntuals amb les diferents forces representades al Consell General (el que ara anomenem acords de geometria variable per governar en solitari) o amb acords més o menys estables d’investidura, en què el partit que la va fer possible no es va implicar en l’executiu.

Els resultats d’aquests acords, la majoria de les vegades, no han estat els millors i han generat inestabilitat política. De fet, tres dels quatre governs que no disposaven de majoria absoluta no van completar el seu mandat; o van convocar eleccions anticipades o van perdre una qüestió de confiança. L’únic que va completar la legislatura va ser el Govern del Sr. Albert Pintat (2005-2009), que fregava la majoria absoluta amb catorze consellers i va tenir el suport al Consell General dels dos consellers de la coalició CDA+Segle 21.

Amb aquests precedents s’entén perfectament que Xavier Espot donés prioritat a intentar arribar a acords per configurar un Govern de coalició, davant la possibilitat de governar en minoria i tenir permanentment damunt l’espasa de Dàmocles d’una moció de censura a la primera de canvi. Encara s’entén més tenint en compte que en set mesos hi haurà eleccions comunals i tots sabem que els aires d’eleccions acostumen a portar sobreescenificació i un enduriment en el discurs de l’oposició.

No hi ha dubte, vist el resultat dels comicis passats, que governar en coalició és també la millor fórmula per garantir l’estabilitat que necessita el país per abordar temes tan importants i complexos com, per exemple, l’acord d’associació amb la Unió Europea, la viabilitat del model de pensions, polítiques d’habitatge o potenciar i consolidar la diversificació de l’economia.

És clar que tots els partits que es van presentar a les eleccions ho van fer amb l’esperança d’aconseguir majoria absoluta –també els que quan no la tenen la critiquen–. Però un cop passades les eleccions, l’obligació dels partits és fer una lectura correcta del resultat i veure com poden tirar endavant el màxim de propostes del seu programa i, alhora, contribuir a l’estabilitat. Una estabilitat política que vull pensar que tothom desitja.

Comparteixo l’estratègia seguida per Xavier Espot. Com a gua­nyador indiscutible de les eleccions tenia l’obligació d’intentar governar, i com a governant responsable també tenia l’obligació de buscar el suport suficient per garantir la governabilitat i l’estabilitat, i així poder dur a terme, els quatre anys vinents, bona part del programa amb el qual es va presentar. La millor mostra de confiança d’un Govern és poder esgotar la legislatura. Engegar un projecte amb la incertesa permanent de no saber quant pot durar o fer-ho amb el pobre objectiu d’aspirar a governar divuit mesos traslladaria als agents socials i econòmics, i als ciutadans en general, inseguretat i desconfiança.

Decidida l’estratègia apareix el debat: amb qui formar una coalició. Crec que la resposta és tan senzilla com òbvia: amb qui es mostri obert a fer-ho, sempre que tingui suficients punts de coincidència programàtica. Aquestes dues premisses reduïen les possibilitats a Liberals i Ciutadans Compromesos. Terceravia va deixar clar des del primer moment que no volia formar part del Govern i apostava per donar-li suport des del Consell. I el PS també va deixar clar que estava disposat a tot menys a entendre’s amb Demòcrates. Tot ben legítim i alhora aclaridor.

Avui s’obre una nova etapa de la democràcia andorrana. Crec que l’hem d’afrontar amb optimisme. Una oportunitat de fer madurar el nostre model democràtic, de demostrar la capacitat de diàleg i de consens. Una ocasió única per recuperar l’art de la política en el seu sentit més noble. On la discussió dona pas a l’acord, on tot­hom és capaç de fer un pas enrere per avançar-ne dos. La societat andorrana cada cop és més plural, més diversa, més rica en matisos, i aquesta realitat s’acaba reflectint en els resultats electorals. Passa a Andorra i passa arreu. Per això hem d’aprendre a governar i gestionar des d’aquesta realitat.

Els tres partits que configuren el Govern tenen un repte molt gran al davant: superar els recels que de ben segur inicialment hi haurà, i anar consolidant el clima de confiança sòlid que necessita tot projecte comú. I això només es pot fer des del treball diari i dels del convenciment que la decisió presa és la correcta. El primer pas ja s’ha fet, el Govern n’és la mostra i el document consensuat i fet públic n’és la llavor. Queda molta feina, però d’entrada vull agrair la generositat i valentia demostrada per tots tres partits. És molt més difícil comprometre’s a governar que mirar com assumeixen altres el risc de fer-ho.