L'antiestablishment

Ara que ja fa més d’una setmana que tenim un “Govern de consens” i de l’aplicació de la “cultura del pacte”, tristament i oficialment ja podem dir que l’establishment torna a revifar.

I dic tristament perquè, en l’àmbit personal i col·lectiu, em vaig creure que en aquest país alguna cosa estava canviant. M’ho vaig començar a creure quan, fa menys d’un any, dos partits d’ideologies diferents es posaven d’acord per anar junts a unes eleccions generals.

M’ho vaig creure perquè veia en aquesta unió la capacitat de canviar moltes institucions i relacions de poder establertes i poc representatives. Començant per la desproporcionalitat territorial i comunal del nostre sistema electoral, passant per la creació d’uns mecanismes reals i efectius de transparència i rendició de comptes, per acabar establint una autèntica separació de poders i unes efectives, eficaces i veritables polítiques de participació ciutadana.

Ara ja fa uns mesos que, des de diferents sectors de la classe política i econòmica, s’havia volgut fer arribar la idea que aquells punts de d’Acord representats en la unió liberal-social o socioliberal eren antinaturals.

En primer lloc, no entenia com en qüestions de ciències socials s’utilitzaven expressions terminològiques més pròpies de ciències naturals. I no ho entenia, perquè no hi veia el sentit quan les dos formacions tenien interessos molt clars i gens incompatibles, establerts públicament i de forma transparent en els citats punts d’entesa.

En segon lloc, sabia que quan deien antinatural, realment ho feien sabent que es tractava d’una unió que posava en perill i en desequilibri el seu statu quo. Una unió contra la classe política, econòmica i mediàtica dominant, la qual tenia por que aquell sistema polític, establert 26 anys abans sota la denominació d’Estat democràtic, de dret i social, saltés i canviés. Canviés per no respondre mai més als seus interessos particulars.

Un canvi que afavoriria l’interès general i les classes més necessitades, però, sobretot, un canvi que si el podíem aplicar milloraria el conjunt de la nostra jove democràcia.

És curiós observar ara com aquest mateix establishment torna a està tranquil i, com sota els missatges “d’estabilitat” i “d’equilibri”, es mostra triomfal per haver aconseguit dos objectius bàsics i prioritaris:

1. Trencar d’Acord, per la capacitat que podria tenir el projecte si hagués perdurat en el temps i s’hagués fet més gran.

2. Tornar a crear una majoria política, sota la denominació de “centre-reformista-liberal” (que, per cert, llegit ràpid em recorda projectes polítics de fa 10 anys) que asseguri i, com he sentit dir, “blindi” que una possible majoria alternativa, crítica i constructiva pugui fer-se amb el poder.

La gent del Partit Socialdemòcrata i les persones que actualment representem aquest partit al Consell General estem fermament convençudes que el que ha passat encara reforça més el nostre missatge i l’objectiu.

Els fets evidencien que aquesta legislatura som i serem l’alternativa a tot allò que l’establish­ment proposi per als pocs que tenen uns interessos particulars molt concrets.

Una legislatura que ens ha de servir per representar el millor possible les persones que ens van fer confiança i també el conjunt de la població que un dia va creure que una Andorra més plural, transparent i representativa era possible.

Amb referència a la citades “estabilitat” i “equilibri” que ens han promès que viurem, vull afegir que per a nosaltres aquestes paraules només signifiquen més del mateix, amb els mateixos i per als mateixos.

I això, totes les persones que van apostar per un canvi no s’ho mereixen, no ens ho mereixem.