Sobirania i propietat immobiliària

Algunes vegades, en moments d’atac de gauchisme (o serà populisme?) somio una llei l’article primer de la qual diria: “Aquesta llei restringeix l’adquisició d’immobles per persones no residents per tal d’evitar la dominació estrangera del territori andorrà.” La gran majoria de la gent pensa que, en temes territorials, la sobirania rau en les fronteres, oblidant que també per parcel·lació –o sigui pamant– es pot anar perdent sobirania de manera dissimulada però igual d’innegable.

A més a més, en el meu somni, arribo a la conclusió que una llei així, a més d’evitar vendre el país a estrangers, tindria un efecte favorable en l’accés a l’habitatge per les classes treballadores.

Els sacrosants principis econòmics marginalistes ens demostren que un grup de compradors ric –com els estrangers que busquen inversió o una segona residència– sempre podrà imposar les seves preferències sobre un grup d’aspirants locals amb menor capacitat econòmica. No cal ser un expert en corbes econòmiques d’oferta / renda, d’Engel o Cobb-Douglas per deduir que en un procés de competència per la compra d’un habitatge el preu estarà determinat pels milers de compradors procedents de mercats internacionals que no miren prim per destinar una petita part de la seva renda a una segona residència.

Tanmateix, limitar o dificultar la compra pels no residents no és una utopia de cap gauchista, ni de cap populista perillós, es una llei federal vigent a Suïssa des de l’any 1984: la Llei Koller. Quan ens emmirallem en alguns aspectes exemplars del model suís, podríem ampliar la nostra capacitat d’imitació i llegir la Loi fédérale sur l’acquisition d’immeubles par des personnes à l’étranger del 16 de desembre del 1983. Hi ha algunes lliçons molt pràctiques i exemplars a tenir en compte.

Tanmateix, si activo la memòria, repasso la història i les tradicions del meu país, sense amagar les que no convenen –com fa la classe dirigent–, trobo que el Consell General ja havia legislat, amb permís dels delegats permanents dels Coprínceps, des dels anys trenta fins als noranta del segle passat en el mateix sentit que els suïssos. També a Andorra, durant un temps, es va condicionar molt estrictament la compra de propietats immobiliàries per part d’estrangers.

Després van arribar els temps de la barra lliure; gràcies a uns experts ministres de des-Ordenament Territorial, procedents del negoci de la construcció i del sector immobiliari, amb una visió miop i a curt termini, es va liberalitzar (i mundialitzar) el mercat de l’habitatge i del sòl a Andorra.

Els resultats d’aquesta política els tenim a la vista: per un costat, una empremta esgarrifosa de l’urbanisme sobre el medi natural i alhora un gravíssim problema d’habitatge.

Si l’atac de racionalitat (o de populisme, com vulgueu) persisteix, tinc temps per imaginar una altra llei que limitaria al 20% el nombre de residències secundàries a cada parròquia, el 80% restant hauria de dedicar-se a habitatge principal de compra o de lloguer.

Aquesta segona llei és també una llei federal suïssa, la lex Weber, anomenada així perquè va ser una iniciativa popular promoguda per Franz Weber, president (avui difunt) de l’associació ecologista Helvetia Nostra que va ser adoptada pel poble suís i els cantons l’11 de març del 2012. Però aquesta llei no és una llei qualsevol, sinó que va afegir un nou article a la Constitució federal, el 75b, que diu: “Les résidences secondaires constituent au maximum 20% du parc des logements et de la surface brute au sol habitable de chaque commune.”

Més d’un 50% dels ciutadans suïssos van entendre que calia limitar la petjada del formigó sobre el sòl suís. Els partits socialista i els verds van donar suport a la iniciativa i els socialcristians van donar llibertat de vot als seus simpatitzants; la dreta liberal i el centristes de dreta van fer campanya pel no.

Es podrà discutir sobre els criteris per fixar el 20% i no el 15% o el 25%. Segurament Weber era un dels suïssos fidels seguidors dels economistes marginalistes, com Walras i Pareto, que, encara que nascuts fora de Suïssa, van acabar la seva vida activa a la càtedra d’economia de Lausana... i ja sabem que per a Pareto 20-80 eren els seus nombres màgics.

Si volem defensar la nostra sobirania, resoldre els problemes ambientals i d’habitatge i al mateix temps defensar un turisme sostenible que eviti els habitatges desocupats la major part de l’any, les mesures que haurem d’adoptar no han de divergir gaire de les que han volgut el suïssos.