Aquest és un lloc bonic per viure-hi?

Vull aclarir que quan parlo de bonic, no em refereixo pas a la neu, ni a les muntanyes mirades des de mitja muntanya en amunt, ni en racons de les velles parròquies altes, ni en algun pont romànic que ens queda, ni en la bellesa no virtual d’un romànic esplendorós per la seva senzillesa, equilibri, sobrietat, presència totèmica, silenciosa, espiritual... No! Ni tampoc a la pau i seguretat, fins ara existents.

Ni parlo –ben al contrari– del “parc temàtic” d’Andorra la Vella (una part, l’altra deixada de la mà dels déus) i d’Escaldes-Engordany.

Em refereixo a la despersonalització que percebo que es va introduint a Andorra, a poc a poc, com una mena de mal dolent, que s’estén. Perdem personalitat. No és qüestió de marca, no hi crec en absolut, això es propi dels mercats de Calaf. I ja sé que Andorra era, ara una mica menys, un gran mercat on tot es barrejava: era el basar. Amb aquesta vella definició n’hi ha prou.

Ara a corre-cuita volem substituir basar per “turisme de qualitat”, però em sembla que hi anem arribant tard. D’entrada, perquè barregem preu i valor I són dues coses ben diferents.

Per saber si és bonic viure-hi, cal fixar-se no només en la crosta del país, sinó en les seves gents. En els seus valors, en els seus principis, sentiments, emocions, civisme, educació, la comunió amb la terra, amb les roques, amb l’aigua. També en la seva professionalitat.

I amb la cultura. Un país, un poble sense cultura, és un país mort. La cultura andorrana, feta de molts, molts elements, endògens i exògens. No és una cultura estreta, a l’inrevés, però gairebé és invisible. Ja no vull parlar del Museu Nacional (és com el casino, l’aeroport, o no sé què més), que des de fa segles tothom diu la seva. Em refereixo a propiciar al màxim el que es fa des d’avall, des del poble, perquè la cultura neix del poble, no podria ser d’altra manera.

Com que no conec la nova ministra de cultura, li desitjaria ben modestament i amb tot respecte que abans de res pensés que la cultura no és un luxe, és un deure. Ni és una marca. Són les arrels que rebroten i rebroten. Després, que preguntés molt, escoltar és primordial i que fes el possible perquè la gent jove, sobretot, pugui exportar les seves creacions siguin literàries o d’altres tipus a l’exterior, sempre dins la exigència qualitativa. I sobretot ajudar al màxim els editors perquè puguin distribuir els seus llibres, a les terres de fora, traduïdes o no.

En el preàmbul del tractat constitucional, Europa s’autodefineix solemnement com “una àrea essencial de l’esperança humana”.

Andorra, que vol associar-se a Europa, valdria la pena que, al ser petita, aquesta esperança humana pugui conservar-se en millor qualitat que en països més grans. I que d’una vegada es propiciés una política cultural que des de fa dècades i dècades ningú s’ha trencat el cap per posar sobre la taula. Fer molts o pocs actes culturals no té res a veure amb una política cultural coherent.

És un govern nou, per tant, té l’obligació, perquè representa tot el poble, no els seus partits, d’insuflar esperança, ben entès amb la salut, l’habitatge i les pensions. Però si deixa a part, com bé essent habitual, la cultura, no hi ha res a fer.

És bonic viure-hi, a Andorra, si tothom pot viure amb decència i dignitat, per simple justícia, i em refereixo a les qüestions imprescindibles materials: habitatge, sous, pensions, salut, educació. Si tothom pot expressar-se lliurement, sense faltar a ningú (amb ètica i estètica), i si es converteix en un símbol de cultura, la de veritat, la que neix, i es renova des del poble. És fals que hem viscut sense cultura durant segles perquè no teníem estudis, diuen alguns. S’obliden que teníem la cultura del poble ras, senzill, no edulcorat, ni falsificat; tenien la cultura del qui tot just sabia de lletra però que lluitava perquè els seus fills la poguessin gaudir. I ara sembla que tots tenim molta lletra, però ni la gaudim, ni la protegim, ni, potser tan sols la respectem. Als anys 78-80 del segle passat es produí una regeneració cultural espectacular. Ara, les condicions encara són més propícies per repensar un veritable país petit, però profund en la seva cultura, no en la seva fàtua representació fantasmal. Un país tan petit i que tingui tants creadors literaris, artístics, investigadors, músics, actors, etc... alguna cosa deu tenir, dic jo! Interessa aquesta realitat als poders públics? Cultivar la cultura hauria de ser una aposta estratègica de llums llargues, amb propostes avaluables en una legislatura i amb propostes ambicioses els fruits dels quals es vegi a 10 o 20 anys vista.

I ben entès que no parlo de “cultura de masses” que és un insult per a la gent que la viu i la consum.

Hi ha preguntes que mereixen resposta:

Quina ha de ser la relació entre política i cultura?

Es pot fer una política cultural sense intervenir-hi el poble?

És fàcil posar-se del costat dels creadors?

S’ha d’enfortir la vinculació entre cultura i educació?

Com s’introdueixen elements de qualitat sobre les propostes dels creadors?

I tantes i tantes qüestions...!

Aquest és un lloc bonic per viure-hi? Depèn. No podem oblidar que som persones gramaticals, per tant depenem de si l’espai i el temps són bonics. I no em refereixo ni a l’espai geogràfic –sí a l’humà- ni al temps climatològic –sí al polític-.