El camí

El més complicat no és tenir un somni. És molt més difícil viure’l quan es converteix en realitat. Les persones som tan recargoladament complexes que un cop arribats a la terra promesa tenim tendència a pensar que potser estàvem millor allà on érem. Aspirar a sopar amb Barack Obama comporta el risc de descobrir que fa soroll menjant o, directament, i ves a saber, que et sembla un estirat o un gilipolles. Travessar mig món per veure un monument porta incorporada la possibilitat que un cop vist diguis la coneguda frase “me l’esperava més gran” o l’encara més popular si el que es visita té més de 2.000 anys “va, total això són 4 pedres”. Som així, no ho podem evitar. I no passa res, aprendre a assumir-ho (i no aconseguir-ho mai del tot) és un dels plaers planetaris més poc valorats. A més, al factor inherent i comú a tots els humans, hauríem d’afegir que aquí, a casa nostra, som bastant consagrats, el que multiplica per bastant les possibilitats de no trobar la postura correcta per seure ni que ens venguin el millor sofà del món. Alguna pega hi trobarem. Dit això, no escric aquest article des de cap talaia de superioritat, per a res, soc tan consagrat com el que més dels que viuen i han crescut a les vores del Valira. Queixar-me és la meva pàtria, i renegar, la meva bandera.

Suposo que és per això que entenc perfectament que la temporada del BC MoraBanc Andorra hagi generat algunes crítiques.

Segur que el meu jo de fa sis anys, soci tribunero, formaria orgullós en la primera línia de la infanteria dels crítics. I els arguments serien variats. S’han perdut massa partits a casa, en alguns amb marcadors molt favorables, d’altres amb rivals en teoria de menys qualitat. I sobretot l’equip ha deixat la sensació de no ser valent en algunes situacions ajustades en què es requeria ser-ho. I això quan el crit de guerra és #MaiPor cou encara més. Ja hi podeu comptar que m’hi trobaríeu i això no voldria dir ni per un sol instant que les meves crítiques em fessin estimar menys el club.

Però resulta que ja no soc soci tribunero. Des de fa 5 anys treballo de cap de comunicació del BC MoraBanc Andorra, possiblement el projecte estable d’esport professional de competició més gran que hi hagi hagut mai aquí. Per recorregut ja ha superat qui n’era la referència, l’inoblidable Festina Andorra dels anys 90 que va militar 4 temporades a l’ACB i va ser capaç treure el cap a Europa. La temporada que acaba de finalitzar és la primera d’aquesta etapa en la qual guanyem més partits que perdem, comptant tots els oficials 31-26 per ser precisos. Havent-ne jugat molts més augmentaven les possibilitats de victòries però també de derrotes. Vam guanyar la lliga catalana amb un polvo al Barça dels que fan època i, en una trajectòria espectacular, vam arribar a les semifinals d’una competició duríssima com l’Eurocup. A Europa hem guanyat equips que quan els visitàvem i vèiem els seus pavellons (i les seves organitzacions empresarials) era com comparar Ben-Hur amb El cor de la ciutat. Hem derrotat Galatasaray, Estrella Roja de Belgrad, Mònaco, Zenit de Sant Petersburg, Unics Kazan o Asvel Vileurbanne. Això ha passat aquesta temporada i ens va eliminar l’Alba de Berlín (que té un pavelló que fa 4 el nostre) i en dos partits igualats. I sí, és cert, no hem fet ni Copa del Rei ni play-off de Lliga Endesa, dos dels objectius que l’equip tenia i que s’han escapat per poc. Però s’han escapat.

He desenfundat la ploma avui només per servir dades que tot­hom pot consultar? Rotundament, no. El que pretenc dir és que vivim emocions, situacions i sensacions amb el bàsquet ara que ni tan sols hauríem somiat fa 7 o 8 anys. I gaudir-les intensament forma part del procés, a la mateixa altura òbviament que tenir algun disgust de tant en tant. O potser, i en el catàleg també hi són, algun disgust dels grossos algun dia. El que em sembla realment rellevant és el camí. Gaudir del viatge i dels múltiples elements atractius del paisatge, mals resultats inclosos.

Crec que és bo situar qui som, on som, on érem i on voldrem estar. I el lloc on serem dependrà en bona part de la capacitat que tinguem tots plegats per enamorar-nos més del camí que de les etapes. El pitjor que ens podria passar és donar per fet que no és meravellós el que ens passa. I ho és.