Tirolina..., i després?

Pujar des de Sant Julià cap a la Rabassa és l’inconvenient més gran per donar vida a les instal·lacions esportives i lúdiques que hi ha en aquelles alçades. Gairebé 18 km de carretera per salvar un desnivell de 1.100 metres fan llarga la pujada i condicionen fer visible el lligam entre Sant Julià i l’estació esportiva, malgrat que els rètols anunciadors de Naturlandia (el primer ja trobat just entrar al Principat per la frontera del Runer) ens vulguin fer creure que la tenim a tocar. Les altres parròquies amb camps d’esquí, per dir-ho en llenguatge d’aquí, tenen la sort d’estar situades en cotes més altes i, per tant, el desnivell i sobretot la distància a recórrer per arribar a les pistes és molt més curta, i aquesta proximitat va lligada a associar les pistes d’esquí o les altres ofertes esportives que tenen al nucli de població. Si a més, com té la Massana, Encamp o Canillo, es disposa de telefèric, el nexe, el fil, el lligam entre el poble i les pistes és fort i segur.

Sant Julià de Lòria pateix una situació geogràfica que la fa menys competent en el món de l’esquí andorrà. A l’hivern, veu com passen cotxes i autocars amunt, cap a les parròquies altes, on les pistes d’esquí alpí tenen els seus grans dominis esquiables. A l’estiu, veu igualment passar turistes carretera general amunt, amb l’objectiu d’arribar a Andorra la Vella o les Escaldes i d’allí escampar-se per les altres parròquies. Mentrestant, Sant Julià s’ha de conformar, per dir-ho així, amb la parada dels cotxes que retornen cap al seu país per a omplir els dipòsits en les benzineres i el cistell als supermercats de peu de carretera.

Quan es va pensar a obrir les pistes d’esquí de fons de la Rabassa, es va fer tenint al cap atraure practicants d’aquesta modalitat que a Andorra no tenien la possibilitat de practicar, tret d’un circuït curt a Grau Roig. Per a Sant Julià, qualsevol altra aventura en matèria d’esquí alpí, a Claror, hauria estat un fracàs. Al contrari, i amb encert, les pistes d’esquí nòrdic de la Rabassa van ser una gran idea i si en el seu moment van saber moure esquiadors, encara avui dia hauria de ser la pràctica de l’esquí de fons el seu principal actiu a l’hivern. Una bona temporada d’esquí, tindria l’efecte positiu de la compensació econòmica per a la parròquia i la compensació moral, el no veure’s com l’aneguet lleig. Sant Julià tenia les pistes d’esquí de fons i ja no era una taca sense “camp de neu” en el conjunt del Principat.

Però va arribar la davallada comercial (crisis monetàries, igual o millor oferta a Espanya i França, comerç per internet) i la rutina del pujar a comprar a Andorra, que era el principal motiu turístic la resta de l’any, quan les pistes d’esquí eren tancades, va començar a minvar. Aleshores es van començar a pensar a oferir activitats a l’estiu i totes les mirades es van posar en els camps de neu: bicicletes de muntanya, pistes de jocs, tirolines, tir amb arc, les activitats bàsiques que es poden fer sense la necessitat d’invertir diners en equipaments. I com no podia ser d’altra manera, Sant Julià va caure al parany. Ho tenia i ho té tot per ser una base perfecta per a la pàactica de l’excursionisme en les vessants esportives i científiques, en el camp de la geologia, botànica i geografia pràctica, però precisament, la visió pràctica, la que pertoca, com passa tantes vegades, va ser superada per la visió comercial: com més diners hi invertim, més beneficis tindrem. I fet el primer pas sense pensar a atraure practicants de l’excursionisme, i derivant cap a atraccions mecàniques, la Rabassa va començar el patiment. La base lúdica a la cota 1.600 té la seva gràcia i aquí caldria invertir esforços i idees. Arribaria el Tobotronc i semblaria un atractiu potent, però per dissort els accidents que ha tingut li minven bona propaganda i en si mateixa és una atracció que no encaixa en la filosofia d’una estació esportiva de muntanya. El parc d’animals, com a complement, no té prou ganxo, això si resulta viable econòmicament, que no ho sé.

Per mirar de salvar les naus de Naturlandia, el Comú de Sant Julià de Lòria, que hem de plà-nyer perquè ha de trencar-se les banyes per atraure gent a la par-ròquia, s’empesca el ràfting, mirant només l’aigua de la Valira sense tenir en compte les ribes i els voltants. Sort que ho han aturat. I ara arriba la tirolina i, un cop més, l’enlluernament: “La més alta i llarga del món!”, amb una inversió de 5 milions i mig d’euros que farà més gran el cove de números vermells que arrossega Naturlandia. I si deixar-se anar per una tirolina és una sensació gustosa (aquest dies s’ho passen pipa a París en la tirolina que durant el Roland Garros instal·len a la Tour Eiffel), potser no cal fer-la tan llarga i si la cosa no funciona no s’hi hauran perdut tants diners. En qualsevol cas, ara la tirolina, i després?

La Rabassa ha de ser pistes d’esquí de fons a l’hivern i una bona base excursionista –que seria molt delejada– la resta de l’any. Sant Julià té a la Rabassa una singular i paisatgísticament molt bonica porta d’entrada cap a Claror i la vall del Madriu i per aquí ha d’anar la cosa. Com més màquines i artificiositats es plantin en aquelles alçades, més s’allunyarà del que ha de ser una veritable estació de muntanya.