La tribuna
De tripartits
L’objectiu dels governs de coalició és l’estabilitat, no la congruència
Els recomptes electorals que no reflecteixen una majoria absoluta eviten un poder absolut que, mantingut en el temps, comporta allò que alguns analistes anomenen dictadura de les majories i, amb el temps, la temptació d’arbitrarietats i abusos, corrupció inclosa.
La manca d’aquest poder total implica l’obligació del pacte, del consens el més ampli possible, sigui amb la formació d’un òrgan executiu bicolor o tricolor –amb membres de dos o tres partits o coalicions, si no més, recordem els pentapartitti italians.
La fi dels bipartidismes, on havien existit i, en general, la diversificació de projectes aspirants al poder que s’estén al conjunt d’Europa afavoreix la dispersió del vot, una pluralitat més gran de representacions institucionals i, com a conseqüència, la impossibilitat de les majories absolutes, per al bé i per al no tan bé.
La recerca proclamada, i desitjable, d’una estabilitat política i social comporta, tanmateix, incongruència entre les propostes presentades a la campanya electoral i els fets posteriors, a l’hora de pactar.
En aquest referent per a molts dels conciutadans que és Barcelona ens trobem un ex-primer ministre francès, que va dedicar totes les proclamacions prèvies a desqualificar l’alcaldessa, disposat a votar-ne la reelecció, per tal que el nou primer regidor no sigui un independentista.
Aquí no sembla que la fórmula trobada d’un tripartit sigui més conseqüent amb les proclames prèvies. Es va formar aquella estranya parella de liberals i socialdemòcrates plegats amb la intenció declarada de fer fora els demòcrates del poder.
A més dels anomenats Ciutadans Compromesos de la Massana, parroquial com també ho és, de fet, la terceravia laurediana, el nou executiu de Xavier Espot s’ha conformat amb les aportacions dels liberals, aquells que havien fet coalició amb l’esquerra cedint, almenys sobre el paper, bona part dels seus postulats tradicionals.
O sigui, que després d’haver constatat que la legislació actual dificulta –ja no es pot dir impedeix– els pactes postelectorals, i d’haver-se decidit a posar un peculiar pragmatisme per endavant dels principis ideològics, ara una part d’aquells concertats abandonen els socis per integrar-se en un gabinet dominat per l’adversari declarat. Semblaria que han caigut del cavall de sobte, com Pau.
La manca d’experiència en governs multicolors d’ençà de l’aplicació del nou sistema derivat de la Constitució del 1993 culmina en la dificultat de part de la ciutadania per respondre’s a la pregunta: però qui mana aquí?
Això, a més dels cops de colze previsibles entre companys d’executiu sobrevinguts per apuntar-se els èxits de gestió –que sempre n’hi haurà, per moltes que siguin les errades.
Amb tot plegat, inclosa la previsible malfiança entre diferents a l’hora del digne exercici de consensuar, són mols els que preveuen, declaradament o mentalment, una curta vida a aquest nou equip d’Espot, de qui hem escoltat força lloances –res estrany en qui arriba de nou, perquè el primer que es guanya i l’últim que es perd és l’esperança–. Tant de bo s’equivoquin i que sigui per unes bones decisions conjuntes davant els importants reptes de futur que afronta el país. Algunes de les primeres decisions ja semblen, si més no, sobtar.