El final del primer capítol

La decisió de la cort de dret públic del Tribunal Federal suís de rebutjar el recurs interposat per quatre clients de BPA permetrà, finalment, repatriar els actius de renda variable que l’entitat andorrana tenia dipositats a Credit Suisse quan va ser intervinguda el març de l’any 2015.

Es tanca així un dels capítols de l’afer BPA. Un afer que, a imatge d’algunes novel·les, inclou diverses històries amb arguments i desenllaços independents, tot i compartir alguns personatges i escenaris.

Aquest capítol es va iniciar el mateix dia en què la unitat d’intel·ligència financera dels Estats Units (FinCEN) va assenyalar BPA com una entitat financera de preocupació de primer ordre en matèria de blanqueig i –conseqüentment– va induir la banca mundial a trencar qualsevol relació amb l’entitat andorrana. Així, de manera gairebé immediata a la publicació de la nota de la FinCEN, corresponsals, custodis i operadors de mitjans de pagament van suspendre les operacions amb BPA, per posteriorment anar rescindint els contractes que els vinculaven amb el banc andorrà. Així ho va fer també Credit Suisse.

És una evidència que un banc que no pot operar amb cap altra entitat financera no té cap possibilitat d’oferir serveis als seus clients. A partir d’aquí la seqüència és tan senzilla com demolidora: els clients atemorits per la situació volen recuperar els seus diners; el banc, malgrat ser inicialment solvent, no disposa d’efectiu i no té capacitat de reemborsar als seus clients els diners que li reclamen, i els problemes de liquiditat fan l’entitat bancaria inviable. Això és exactament el que li va succeir a BPA. I això, per si sol, ja justificava una intervenció ràpida de les autoritats competents.

Aquesta situació prou complexa s’agreujava per la petitesa de la plaça financera andorrana, que feia aparèixer dos riscos sistèmics. El primer, que el pànic dels clients s’estengués a les altres entitats del país i aquestes poguessin tenir un problema global de liquiditat. I el segon, encara pitjor, que els operadors internacionals, vista la duresa de la nota de la FinCEN, tinguessin por, i davant el dubte de si el conjunt de la plaça estava contaminada per les operacions de blanqueig amb què s’havia assenyalat BPA, optessin per suspendre l’operativa amb tots els bancs d’Andorra. Tots dos riscos, els ho puc assegurar, eren ben reals i van planar durant uns dies per damunt nostre, i si s’haguessin consumat, la reacció en cadena hauria comportat el col·lapse del sistema financer i de l’economia andorrana, amb un cost enorme per a tots els ciutadans.

Calia actuar ràpidament i de forma clara davant els ulls dels operadors i mercats internacionals, amb mesures reconeixedores per les autoritats financeres d’arreu del món. Les actuacions havien de prioritzar primer l’aïllament de la resta de la plaça financera del risc de contagi i, després, l’articulació d’una solució per a BPA que preservés els clients lícits i els seus estalvis, que permetés salvar el màxim de llocs de treball de les persones que tenia contractades el banc i, finalment, la recuperació de l’activitat i la normalitat amb el mínim impacte econòmic per a l’Estat. No era gens fàcil, però s’havia d’intentar.

Com deia al principi, la recuperació dels darrers actius que restaven bloquejats permet tancar aquest capítol amb un èxit notable. La plaça financera va resistir la crisi i aquests anys s’ha homologat a les millors i més exigents pràctiques en matèria reguladora, de supervisió i lluita contra el blanqueig. Els clients que han pogut demostrar l’origen hauran recuperat tots els seus diners i actius, un fet inèdit en la majoria de crisis de liquiditat i solvència que han patit altres bancs en altres països on s’han aplicat quitances molt importants. BPA, després del procés de resolució, ha donat peu a una altra entitat que opera amb normalitat i que avui dona feina a més de 160 persones. I tenim una expectativa real de superar aquesta crisi sense cost econòmic per a l’Estat o amb un cost molt baix si el comparem amb el que han hagut d’assumir la majoria de països que han patit crisis bancàries els darrers anys.

Si em pregunten si n’estic satisfet els diré que mai en podré estar del tot, tenint en compte la crisi que vam haver de viure i gestionar. Però els puc assegurar que si no haguéssim actuat com ho vam fer avui els resultats serien molt pitjors.

Altres capítols d’aquesta història continuen oberts. Tots els processos judicials. Però cap de les decisions que es van prendre tenen res a veure amb el fet de si es blanquejava o no a BPA, ni tampoc, en el supòsit que es blanquegés, com es feia i qui n’eren els responsables. Això només ho pot i li toca resoldre-ho al poder judicial. Les actuacions eren la resposta, l’única resposta possible, a una situació d’emergència provocada per un banc aïllat del sistema financer internacional i, per tant, inviable.

Acabo aquest article fent un reconeixement explícit i obligat a tots els membres de l’AREB, protagonistes indiscutibles del capítol que ara acaba, i molt especialment al que ha estat el seu president des de l’inici: l’Albert Hinojosa. Una persona que exemplifica com de dur pot ser complir escrupolosament les obligacions professionals d’un servidor públic.