Guia per evitar ficades de pota

No s’esverin. No parlo de guies espirituals, ni morals, ni de bones praxis. Es tracta del Japó. Però ja se sap que tot el que comença al Japó tard o d’hora arriba a Europa i a casa nostra. I no creguin que, fins i tot, podria ser de bona utilitat en segons quins països. A casa nostra, també? No se sap mai...

Resulta que davant de la quantitat de posades de pota dels polítics, fins i tot el primer ministre de Finances japonès manifestà que els jubilats “han d’afanyar-se a morir” per alleugerar la despesa pública, i el Partit Liberal Demòcrata, que governa, s’ha vist obligat a publicar una guia de política diguem-ne correcta. Sembla que els escàndols són continus. Així mateix, l’esmentat Ministre va dir que encara que Hitler no fos bo, “la seva motivació era correcta”. També culpabilitzà recentment les dones que no han tingut fills com a causa del descens demogràfic.

Aquesta guia que porta per nom Manual de prevenció d’errors, que dona consells per parlar en públic, es va lliurar als legisladors nacionals, als caps de prefectures i als possibles candidats a les eleccions de la Cambra Alta.

Aconsella als polítics parlar o no parlar de determinades qüestions “perquè s’evitin malentesos”. Els exhorta que elegeixin les paraules amb compte i que comuniquin amb precisió el que volen expressar perquè s’entengui correctament. És cert, a molts polítics d’arreu, i no és pas pel japonès que no el parlen, moltes vegades no se’ls entén res.

També els indica fugir dels discursos monòtons i farragosos i expressar-se amb oracions curtes, en discursos en què abundin les comes i punts, “fet que dificultaria que les seves declaracions siguin retallades o trossejades”.

I afegeix que hi ha cinc temes en què han de ser especialment curosos en fer comentaris, i recorda que a tall d’advertència “fins i tot d’una trobada privada, algú pot ser capaç de filtrar-ne fotos i vídeos”.

Tampoc no han de donar la seva visió personal sobre certs episodis històrics controvertits; no dir el que penses obertament sobre els drets de les dones o la comunitat LGBT. Evitar també comentaris que restin importància al patiment de les víctimes d’accidents i desastres. És allò de l’empatia mediàtica, que en diria jo. I més enllà del tema censura, que no és menor, cal dir que tampoc és correcte perorar sobre malalties i sobre la gent gran, als quals el ministre de Finances qualificava de “xarucs”, és a dir, decrèpits. I fugir de les bromes o expressions que et puguin posar en un compromís o que facin que la gent es rigui de tu. Són molts els que es riuen dels polítics a tot arreu del món, hi afegiria jo.

I això succeeix en un país tan ritualista i amb tanta tradició d’educació, farcit de cerimonials i de protocols com és el Japó. S’imaginen la guia que se li hauria de lliurar al TRUMP? Bé, segurament cap, només pel fet que es vanta de no llegir res. A aquest se l’hauria de castigar per poca-solta, groller. Mal educat, fins i tot persona no gaire bona. I a Europa, déu-n’hi-do, el grau de grolleria que s’ha assolit. Així com l’abandó de qualsevol gramàtica o sintaxi senzillament lògica en els discursos dels parlamentaris.

A casa nostra, al segle XVIII amb les “màximes” tenien una mena de guia de bona governança i, per tant, també de certes actituds psicològiques i humanes a seguir.

Necessitaríem una nova guia actualitzada entre els nostres polítics? És una qüestió que m’interessa (com sempre, no té res a veure amb els estudis) donar-hi importància, potser no tan sols amb la vocalització, sinó a explicar-se senzillament, com moltes vegades parla el poble senzill: sense embuts, però amb correcció.

Per aquestes coses serveixen moltíssim les hemeroteques. De tant en tant, els nostres polítics -dones i homes-, i per cert, tots nosaltres, hauríem de consultar les nostres paraules dites o escrites temps endarrere per avaluar i comparar. És bo, de tant en tant, indagar en el passat, sense deixar d’estar pendent del present o albirant el futur, que ja és present. Només per la senzilla raó que som el resultat del que hem estat i hem dit.

I per als polítics és cabdal comprovar si avui ells mateixos entenen el que deien fa un temps. Jo, a Andorra, em perdo sovint seguint els parlamentaris al Consell General. Potser és que ja envelleixo...