Una nova cultura de coalició

Durant el debat d’investidura celebrat el mes passat vaig tenir ocasió de defensar davant del Consell General la conveniència de formar un Govern de coalició integrat per Demòcrates, Liberals i Ciutadans Compromesos, tres forces que sumen 17 dels 28 consellers generals i que, per tant, configuren una majoria àmplia a la Cambra. La proposta de configurar un executiu de coalició de centre, liberal i reformista va obtenir l’aval del Consell i tot just fa tres setmanes que el Govern d’entesa es va posar a caminar.

El 7 d’abril passat els ciutadans van configurar, amb el seu vot, un Consell General divers i fragmentat, donant a Demòcrates per Andorra una victòria clara amb 11 consellers, però lluny de la majoria absoluta. Els demòcrates érem, i així ho vam entendre la nit de les eleccions, l’única força capaç d’articular una proposta de govern coherent. I, a la vegada, la situació requeria que arribéssim a acords sòlids amb altres formacions polítiques.

En aquesta situació, els escenaris possibles eren diversos: treballar per constituir un govern de coalició, buscar un pacte de legislatura que garantís la governabilitat o limitar-nos a subscriure un acord d’investidura i deixar per a més endavant possibles acords de governabilitat.

Els escenaris de pacte eren diversos i els possibles actors del pacte també eren diversos, perquè Demòcrates sumava la majoria absoluta tant amb Liberals com amb terceravia, amb el ben­entès que Ciutadans Compromesos sempre s’havia mostrat favorable a garantir la governabilitat i a donar suport a aquell projecte de centre ampli que encarnés en el conjunt del país el que CC representa a la Massana. El Partit Socialdemòcrata es va excloure des del primer moment de qualsevol escenari de pacte, ja que l’única opció que preveien els socialdemòcrates era la d’una gran coalició contra DA, més enllà de qualsevol coherència programàtica i durant divuit mesos com a màxim.

Des del primer moment, i així ho vaig explicar jo mateix als mitjans de comunicació, els demòcrates vam donar prioritat a un Govern de coalició. Perquè creiem que la pluralitat del Consell General s’ha de traslladar al Govern i perquè els pactes de legislatura –i encara més els d’investidura– sovint es tradueixen en inestabilitat política i en risc de bloqueig, com ja s’ha demostrat en diverses ocasions en el passat al nostre país.

La nostra predisposició a pactar un govern de coalició va ser franca i clara des del primer moment. I no teníem absolutament cap a priori sobre la preferència del soci de Govern. De fet, en el moment d’iniciar les negociacions crèiem més probable un acord amb terceravia que amb els liberals, ja que aquests havien optat per un pacte amb el PS a les circumscripcions parroquials, per bé que es tractava d’un pacte exclusivament electoral.

Vam ser transparents des del primer moment i vam traslladar a totes les formacions polítiques el mateix missatge: enteníem que no tenir majoria absoluta ens abocava a pactar, enteníem que pactar significa pactar-ho tot: la majoria parlamentària, el programa i la composició del Govern, i estàvem disposats que la participació de les altres forces polítiques a l’executiu fos equitativa, ponderant no només el nombre sinó també l’àmbit competencial de cadascun dels ministeris.

Davant d’aquesta situació les altres forces polítiques es van posicionar. D’una banda, terceravia ens va dir que esperava a escoltar el discurs d’investidura i que, per tant, no podia garantir un acord d’investidura i encara menys un acord de legislatura i –potser– de Govern, atès que descartava formar-ne part. I, d’altra banda, Liberals es va mostrar disposat a estudiar la fórmula del Govern de coalició; una disposició que vam conèixer per primera vegada en el període comprès entre les eleccions generals i la constitució del Consell General, malgrat el que alguns responsables polítics hagin volgut insinuar altrament.

Vam explorar ambdós camins amb la mateixa transparència i franquesa, vam atendre les demandes que ens van fer tant terceravia com Liberals amb la mateixa diligència, i ens vam refermar en la idea que un Govern de coalició era l’opció que donava al país l’estabilitat necessària. A més, ni demòcrates, ni liberals, ni CC, no vam tenir mai la pretensió de començar la casa per la teulada: vam explorar primer les possibilitats de pacte, vam analitzar i posar en comú després els respectius programes electorals creant un programa de govern coherent, i –finalment– vam acordar la distribució ministerial.

Va ser un procés presidit pel respecte, la sinceritat i la necessària confidencialitat. I va ser, per damunt de tot, la primera pedra d’una nova cultura de coalició sòlida i que –n’estic segur– començarà a donar fruits en un futur proper. És amb aquest mateix esperit que el Govern s’ha posat a treballar de valent, avalat per una àmplia majoria parlamentària però tenint sempre present la voluntat d’estendre la mà en les qüestions d’Estat a la resta de l’arc parlamentari.