Altres especificitats

Es parla molt de la sobreabundància de rotondes a la nostra xarxa viària, però n’hi ha amb un trànsit especial: el dels autobusos en les línies regulars a Sant Julià. Per buscar algunes de les parades, el vehicle sembla que vagi a fer marxa enrere i després, per continuar, ha de completar el gir de 360 graus. Atesos els canvis recents de rutes no seria d’estranyar que el passatger que hi vagi per primera vegada temi que ha començat el trajecte de tornada.

Aquesta realitat és ben poc transcendent, però n’hi ha d’altres. Algunes són maneres diferents de fer el que fan tots, quan s’apropen eleccions. Com ara la multitud d’obra pública simultània, encara més nombrosa que l’habitual, per aprofitar la perspectiva de bon temps. D’una banda, farà molt menor, si encara dura, la crisi de la construcció. Però hi ha treballs que no semblen gaire necessaris, o fins i tot són rebutjats per gran part dels afectats. De veritat cal l’arc d’entrada a Andorra la Vella? O eliminar el pas del transport públic per Meritxell i Príncep Benlloch? O les inacabables reformes amb limitació futura del trànsit a les avingudes principals d’Encamp? I tutti quanti. Potser, per allò de la capitalitat i de la freqüència amb què hi hem d’anar, tots els ciutadans hauríem de poder votar els consellers –i de rebot, la màxima autoritat parroquial– d’Andorra la Vella.

La democràcia és cara, però també el pitjor dels sistemes polítics acceptables, com deia aquell. Tot i que més del 20 per cent de la ciutadania declari que una dictadura és un règim “bo o molt bo” –peculiaritat relativa de la nostra societat en els temps que corren–. I els governs de coalició sobrevinguts acostumen a portar increment de càrrecs públics, com els comentats als mitjans, de les sotssecretàries, o de funcionaris, a falta de comptar els càrrecs de confiança. Però no sembla tan habitual que la secretària d’Estat de Funció Pública sigui una exsindicalista i per a Igualtat sigui un home. Res a criticar, passada la sorpresa injustificada, i encara menys coneixent les persones designades.

Ara bé, les imprevisions continuen saltant a la cara de les administracions. Després de la inoblidable espifiada amb El Núvol, ara resulta que algun o alguns gratacels projectats, i en principi autoritzats, al nou eixample d’Escaldes impedeixen el pas o el fan perillós per a l’helicòpter que porta pacients a l’hospital. I vist això, acabem de llegir l’accident mortal d’un d’aquests aparells contra un dels alts edificis de Nova York. Ai!

Ha passat l’Andorra-França de futbol a l’Estadi Nacional amb més d’un miler de francesos, i amb normalitat, sense incidents per hooligans de turisme. Que ja ens temíem l’arribada temporal d’un contingent de gendarmes com aquell que va arribar a les ordres del coronel Baulard, amb tanta satisfacció que el militar conserva un carrer, com a mínim, a Encamp.

I aquest esdeveniment ens en recorda un altre, de ja fa alguns anys, arran d’un matx amb els mateixos protagonistes. El 4 de juliol, durant la recepció oficial, l’aleshores ambaixador de França va esmentar el proper compromís esportiu de l’equip nacional amb certa sornegueria: va recordar que ells venien de golejar ni més ni menys que la poderosa Brasil i, per això, no ens havíem de preocupar si perdíem. I tant que no, van guanyar-nos un a zero, al penúltim minut i de penal. Marc Forné, aleshores cap de Govern, ho recorda molt bé, perquè reconeixia que va estar patint, per si la fatalitat portava els blaus del Copríncep fora del Mundial, a peus d’Andorra.

Tenim una figura en relacions exteriors que no abunda gaire, i menys amb aquest nom: el tractat de bon veïnatge, d’amistat i de cooperació amb el Regne d’Espanya i la República Francesa, tot i que de vegades no sembli gaire efectiu. Si mirem al sud, hem de veure els retards, un rere l’altre, de la implantació del sistema GPS a l’aeroport d’Andor­ra-la Seu, per fer viables els tan necessaris transports aeris de turistes. O la persecució de la hisenda espanyola als seus conciutadans amb propietats aquí, que han portat el seu Estat als tribunals, de la mà de la Unió Europea. Si mirem al nord només cal esmentar unes sigles: RN-22.

Peculiar, petit, però tan bo de viure. Malgrat tot l’esmentat i més, o també per algunes d’aquestes particularitats, quin ciutadà arrelat i amb recursos per viure dignament canviaria voluntàriament aquest país per qualsevol altre?