Confiem els uns en els altres?

He observat que un dels buits de la nostra comunitat andorrana més importants és la confiança, sigui a nivell polític, religiós, cultural o institucional. La desconfiança és una mena d’atmosfera compartida per la majoria de gent. Fins i tot vivint en el mateix edifici la gent ni es coneix, passa a les grans ciutats, i també a Andorra; ha desaparegut el veïnatge, cordó umbilical tan important per a les relacions humanes, per a les relacions d’acollida. Ha tocat el dos el contacte humà, del qual neix la confiança.

Aquest segle XXI, tot just iniciat serà –diuen els experts– i jo modestament ho observo cada dia, el segle de l’aïllament i de la desconfiança, precisament perquè aquesta es basa en el contacte humà. D’entrada, desconfiança gairebé total en els polítics, per part del poble. I desconfiança envers les persones que ni tan sols es té interès per conèixer-les.

Diuen que es manté una mica en els científics i en alguns “països afortunats” on hi ha jutges i tribunals de justícia que en gaudeixen una mica.

I si no hi ha confiança no hi pot haver cap mena de cooperació, de col·laboració, de sincretisme, de conquerir fites comunes.

Em preocupa veure com a Andorra els sociòlegs n’hauran de cercar algunes causes, es perden paulatinament les característiques d’una comunitat viva, amb salut, com és la confiança. Potser pel fet de no saber exactament si ja hem deixat definitivament de ser poble, i ja hem entrat en els límits freds de les megalòpolis, i malgrat tots els esforços per mantenir les sagrades lleis del bon veïnatge, es va deteriorant el tu a tu, el fet de mirar-se als ulls fit a fit, de saludar-se a l’interior dels ascensors, com si visquéssim a París o a Barcelona.

I ja no diguem la pèrdua absoluta, profunda en la confiança que significa la paraula donada –si no vigiles el primer que et foten és el mòbil o la cartera, a nivell moral i intel·lectual, em refereixo– costum sagrat en les societats tradicionals en les quals les transaccions afectives i efectives es basaven sempre en la confiança.

I és curiós constatar que la confiança és un bé tan rar i escàs que, paradoxalment, és buscat i buscat per les empreses capitalistes per vendre els seus productes. La publicitat comercial normalment mentidera intenta vendre els seus productes inspirant confiança. Però, és clar, és una confiança absolutament mercantilista.

És a dir la fe en el pròxim, que no és altra cosa que confiar en les altres persones, està de capa caiguda. Per tant, poques són les transmissions humanes autèntiques que es basen en la confiança.

Aquí, a Andorra, es parteix bàsicament de la desconfiança. No es mira el testimoni de les persones i, és clar, tot plegat té conseqüències amb el llenguatge que s’utilitza per comunicar-se: els polítics amb els ciutadans; els escriptors amb els seus lectors; els advocats amb els seus clients; els metges amb els seus pacients, etc.

La confiança, per a mi, és no malfiar-se de tothom, sinó entrar en diàleg amb tothom, sovint amb els més allunyats en l’espai i en el temps, que m’obliguen a replantejar-me els meus punts de vista, escoltar les opinions alienes, per matisar les pròpies opinions, i fugint sempre de la temptació del solipsisme, i evitant, per tant –només mancaria !– qualsevol autocrítica.

Per fer això, és clar, cal trencar el propi cercle vital. Però, és clar, cal trencar una altra barrera, de tipus sociològica aquesta, que jo qualificaria com l’antiempatia. És a dir, oblidar per un moment que aquella persona, aquell polític, aquell que representa unes idees o unes institucions, d’entrada “et cau malament”.

I aquí no siguem hipòcrites, jo el primer, i acceptem que hi ha persones que (fins i tot prescindint de les seves idees o d’algunes), per si mateixes et “cauen fatal”, que diem: deu ser per la seva arrogància, pel seu orgull

–normalment són complexos d’inferioritat no assumits–, per la seva fatxenderia? I el que em passa a mi envers elles o ells, els deu passar envers la meva persona. Normalment, l’empatia o antiempatia solen ser recíproques.

Em fa molta por que ben aviat més de la meitat de la població fixa al país no es coneixerà entre ella. I no només d’una generació a l’altra, sinó de persones de la mateixa generació.

Hem de tornar als valors humanístics en els quals s’haurien d’educar i instruir des de les famílies i ús de les escoles? O tot plegat no interessa i campi qui pugui, com he sentit sovint.

Com diu Rilke, a la vuitena elegia de les “Elegies de Duino” : “perquè nosaltres els essers humans contínuament ens estem acomiadant”. D’ací que neixi la desconfiança pel fet que en el comiat no t’ho emportes tot, per exemple la fe en l’altre, és a dir la confiança. I si ens han “traït”, menys encara.